S’afirma que “habitem culturalment el món”, que ens hem donat mitjançant la cultura una manera d’habitar el món, de fer-lo habitable humanament.

La cultura es presenta llavors com aquesta capacitat individual i col·lectiva de producció material i simbòlica, de representacions, significats i valors sobre el conjunt de la realitat, que afecta tant a la nostra consciència i discerniment com al nostre comportament individual i col·lectiu i es constitueix com a resposta per fer habitable humanament el món.

Aquesta resposta es fa cada vegada més apressant davant la constatació de l’actual crisi sistèmica (política, econòmica, social, cultural, mediambiental) que evidencia l’esgotament d’un model secular d’entendre, organitzar i realitzar la convivència col·lectiva.

Quan avui diem que la política, que el model polític de convivència col·lectiva està en crisi, no es tracta només de les pràctiques polítiques sinó de la cultura, del model o instal·lació cultural que les suporta. D’entrada, el que es constata és que aquesta instal·lació cultural col·lectiva que ens configura individualment no queda al marge de la crisi actual, sinó que la travessa radicalment.

Aquesta constatació seria el punt d’arrencada d’un itinerari cultural que es proposa repensar culturalment la crisi doncs és aquí on es lliura el seu fonament i significat i el de les conseqüències socials, econòmiques i polítiques perverses que d’aquí se’n deriven. Aquest itinerari cultural permetria donar a llum un altre rostre de la política, com un camí per a una nova resignificació del que és polític.

Per tant, es tracta d’un procés polític que passa per un procés cultural; per repensar el model cultural del sistema, els supòsits culturals, intel·lectuals que sustenten les pràctiques ètic-polítiques i el món de les necessitats que fan referència a la instal·lació cultural de la que venim i que ens ha configurat, convertida ja en un supòsit inqüestionat, natural i inconscient; és a dir, es tracta de revisitar aquesta instal·lació mental-valorativa-afectiva en la qual estem assentats i habitem. Sobretot, d’entendre la lògica des de la qual aquest model, ara en crisi, ha funcionat, s’ha justificat, així com la vinculació vital que tenim amb ell; és a dir desencubrir els pressupostos ideatius, teòrics i valors des dels que es justifica, els mecanismes de producció i socialització, i visibilitzar el preu humà pagat, però no reconegut, que ha comportat i segueix comportant la seva realització.

Una manera de nomenar aquest model cultural és l’anomenada com la lògica del progrés material, social i moral sense fi, del benestar il·limitat com a ideal de coneixement i de vida que defineix el nostre món de necessitats que en l’actual context de globalització científic-tecnològic arriba a tota la humanitat i a tot l’ésser humà.

Però, a costa de què ha estat possible aquest model cultural i la seva lògica de progrés? Assenyalem alguns aspectes:

En primer lloc, del segrest/delegació de la consciència. Ja no es tracta que des de fora se’ns s’apoderin de la consciència. En les democràcies contemporànies i en l’època de l’accés global a la informació i la comunicació, el segrest col·lectiu de la consciència es fa amb el consentiment, delegació i complicitat de les consciències individuals. Aquest segrest i delegació de la consciència apareix com irrellevant, natural i necessari. El preu a pagar és la integració universal homogeneïtzadora en la totalitat uniformadora de l’Estat.

En segon lloc, de la producció de l’exclusió-eliminació de vides considerades supèrflues, inútils (des del marxisme es denominava l’explotació econòmica del treballador, la dominació cultural-simbòlica i l’opressió política), és a dir a costa del patiment dels altres, de les desigualtats i injustícies d’una gran part de la població humana en que les seves vides es consideren insignificants, no dignes de ser viscudes, supèrflues (que ens dirà Bauman, Butler, Frazer, ..) i de la depredació dels recursos naturals, mediambientals.

El que en un moment es considerava com a conseqüències perverses, obligades de el sistema capitalista del benestar s’han convertit en condició necessària perquè existeixi aquesta societat de benestar per la qual hem sospirat tant i encara seguim somiant.

En tercer lloc, i sobretot, a costa d’eliminar o encobrir tota empremta del preu pagat, de el dany produït. És a dir a costa de la seva memòria, de la reducció a la irrellevància cultural i política de la història de sofriment sobre la qual s’ha construït aquesta societat. La memòria d’aquesta història d’exclusió i desentesa es converteix en referència obligada per entendre la vigència d’aquest model secular. (Metz, R. Mate).

Si s’afirma que habitem culturalment el món, hem de reconèixer que aquesta manera d’habitar culturalment el món s’ha sostingut i se segueix sostenint en una cultura de l’oblit del preu pagat per això, de la desentesa d’aquest costat fosc que li pertany, és a dir de la producció del patiment innocent aliè, del dany col·lectiu, que hem vingut a anomenar “Mal comú”. Tot això no ha merescut culturalment cap valor epistèmic com a possibilitat de coneixement i de veritat, cap valor ètic com a possibilitat d’una pràctica responsable, solidària amb una història oblidada, cap valor polític com a possibilitat d’una nova praxis política des del reconeixement públic del que ha estat exclòs ; aspectes -els quals-  posarien en qüestió els paràmetres culturals amb els què habitualment ens manegem.

Aquests mecanismes interns a l’esmentada lògica d’oblit han operat amb la complicitat (Honneth) de la nostra consciència i les nostres pràctiques o amb la nostre desentesa com si l’assumpte no anés amb nosaltres; no han afectat la nostra manera de conèixer i construir la convivència social. Aquests mecanismes i dinàmiques són els que vertebren la cultura que ens configura.

Passar per alt aquesta constatació històrica avui, com si no hagués passat, en un context de globalització de la informació i comunicació és enganyar-nos sense necessitat, sigui reduint la crisi a una abstracció que passa per sobre de les vides que se’n porta per davant o convertint-la en una qüestió privada, intimista i individual, sense reconèixer-se en la realitat col·lectiva sobre la qual s’ha construït.

Potser si mirem la història recent d’Europa, reflex de la secular tradició occidental amb la seva crisi que acusem avui en la seva radicalitat, podrem treure algunes lliçons que il·luminen el que hem exposat.

El segle XX irromp en la consciència europea com a crisi de les ciències i de l’esperit que havien marcat el progrés il·lustrat dels segles precedents però que ara es revelen inermes i incapaços davant els desastres de la I GM i IIª GM que culminen amb la barbàrie de Auschwitz: esdeveniment incomprensible, davant el qual es veuran confrontades i posades a prova totes les respostes culturals que des de llavors es formulin.

Aquesta crisi va suposar una interrupció dels postulats teòrics, filosòfics i polítics en vigor fins aquest moment davant la irrupció d’un  esdeveniment: una barbàrie extrema desconeguda, no prevista, impensable per a el pensament dominant.

Aquesta crisi de l’esperit és, en síntesi, la de la cultura d’una època feliç que havia consagrat la idealització de la raó, de l’Estat i de la religió de el progrés material, social, moral, ininterromput, sense límits. Davant d’aquesta crisi els ideals nostàlgics moderns de la universalitat humana es veuen desbordats, incapaços d’entendre que aquesta reserva espiritual havia quedat amenaçada en els seus fonaments incapacitant-la  per advertir de la barbàrie produïda.

Aquesta crisi d’Europa, que Husserl i Zweig, entre d’altres, ens han descrit com la crisi d’aquest esperit configurat pels principis de la Modernitat occidental, aconsegueix els fonaments que suporten la representació i justificació d’aquesta mateixa societat, de la seva manera d’estar a la vida que desborda i travessa les altres facetes d’ella mateixa.

Es podria caracteritzar aquesta crisi occidental en alguns trets com els següents:

  1. La “crisi de les ciències i de la humanitat d’Europa” (Husserl), és una crisi de l’ “esperit”, dels valors de la modernitat i de l’humanisme, de l’ideal, i aquesta crisi de l’ “esperit” és fonamentalment una crisi cultural, d’una tradició cultural que beu en l’Humanisme i la Il·lustració que queda desarborada davant la barbàrie de el segle XX, i que s’obstina inútilment en refugiar-se en aquest món de l’esperit, incapaç d’altra banda de fer-se càrrec del que ha passat. (Simone Weil).
  2. La impossibilitat, la incapacitat de les ciències, de la cultura existent, des dels pressupostos culturals en vigor, d’advertir de la crisi i barbàrie succeïdes.

El que ha passat era incomprensible, impensable i impossible des de i per aquest món de l’esperit dominant a Europa. Per tant la barbàrie no podia ser rellevant cultural ni políticament per aquest món, no tenia capacitat d’interpel·lació, de commoció per a aquestes consciències i aquesta cultura en vigor, sí en canvi de confusió i inseguretat davant l’estat d’indefensió a què es veien reduïts. (Així ho confirmen posteriorment altres analistes socials com Bauman, Sassen, Graebber, …)

  1. Les respostes donades a aquesta crisi, com en Husserl i Zweig, es polaritzen en tornar, a recuperar aquell món de l’esperit, el dels valors idealitzats de l’humanisme i la modernitat occidentals que van configurar una època d’esplendor espiritual, cultural, racional, com si fos un reservori espiritual incontaminat, fora de perill de la barbàrie, per un altre cop constatar el fracàs de tal obstinació davant la catàstrofe de l’Holocaust.
  2. En aquesta crisi de l’esperit, de la cultura occidental incapaç de resposta davant la barbàrie succeïda emergeix en boca dels testimonis de la catàstrofe (P. Levi, J. Améry) la pregunta oblidada, però ineludible, tan urgent en aquells moments i tan llunyana en el temps, la pregunta pel sofriment humà, pel patiment innocent de les víctimes que revelen aquest altre costat fosc, impensable, incomprensible a la lògica racional occidental, de la realitat humana i que fixa un nou punt de partida des del qual emprendre un nou itinerari cultural que es faci càrrec de l’impensable succeït.

Com diu el pensador J.B. Metz: “la pregunta no seria (la de la lògica grega que ha arribat fins avui) ‘Qui parla?’ Sinó (la pregunta dels camps) qui pateix?; el llenguatge no pertany si més no als que discuteixen sinó als que pateixen”.

Llavors de quina crisi de la cultura es tracta a la llum de la crisi sistèmica heretada i vigent? Vegem alguns elements configuradors:

  1. La centralitat de la qüestió cultural. Afirma el filòsof R. Mate: És “en aquest nivell cultural on ha de lliurar-se la gran batalla respecte a la crisi que ens inunda” i també el sociòleg D. Bell: “la debilitat d’aquesta societat no rau en la seva economia o la seva política , sinó en el seu sistema cultural i concretament en la pèrdua de la seva idea i principis morals indispensables “.

És a dir, afecta la instal·lació cultural, la seva estabilització i naturalització no neutral, on exercim les nostres llibertats i drets segons aquest patró. I sobretot la justificació d’aquesta instal·lació cultural abans assenyalada.

Aquesta cultura-política està construïda sobre l’afirmació “del seu gran potencial d’homogeneïtzació cultural i d’exclusió política dels diferents” (Barreto), sobre el qual sosté els nostres conceptes de ciutadans, d’identitat, de llibertat, igualtat.

  1. Afecta a tota la societat, a la gent, a la ciutadania; no és assumpte només dels polítics a causa del desprestigi de la classe política, la casta, que no va saber veure venir la crisi ni després com aturar-la, sinó de tots ja que tots estem tallats pel mateix patró cultural. És la societat, la gent on té lloc la reproducció, el sosteniment d’aquesta lògica, aquest imaginari, aquesta legitimació excloent i no ja només en el poder polític formal.

El ciment cultural-polític que els uneix a tots és el d’una cultura política basada en la delegació periòdica de la consciència i llibertat (com passa quan hi ha votacions), a la deixadesa de responsabilitat en mans dels representants i en l’assumpció del paper de beneficiaris o patidors de les conseqüències inevitables i perverses d’un sistema que avui amenaça les condicions mínimes de supervivència d’una gran part de la societat. L’esquema dualista poder instituït i masses que es revelen ja no serveix. Diu el filòsof A. Honneth: “Aquest esquema el considero molt problemàtic, perquè deixa a l’ombra les raons que impulsen a les masses a entrar en el joc, a participar, a sostenir el sistema. No es pot sortir d’aquesta polaritat unilateral poder dominant/masses dominades, més que tenint en compte les interaccions (implicacions) socials, la comunicació a l’interior de la societat i no per una visió unilateral del pobre que s’exerceix exclusivament de dalt a baix (casta- gent) “.

Aquesta crisi marca la fi de la innocència col·lectiva o de l’autoengany col·lectiu que revela una evasió de responsabilitat que interpel·la a tots.

  1. És una qüestió de fonaments. Afecta a la seva capacitat de justificació, de priorització d’unes finalitats, valoracions que trenquen tota neutralitat axiològica o consensualismes universalitzadors. Ja no és qüestió de males pràctiques derivades d’un sistema sospitós que es resolguin amb bones pràctiques. Estem en l’àmbit de valoracions, de prioritats valoratives, no en un terreny d’estructures, procediments, instrumentació presentades com neutralitats tècniques i axiològiques o com a categories universals immunes a les contradiccions del temps limitat, a la història de la producció del mal.

Aquestes prioritats han vingut fixades en la tradició cultural occidental des de principis o axiomes teòrics intemporals i universals dels que es deduïen unes pràctiques consegüents. Aquest paradigma teòric de veritat ja ens ve des de Plató fins a la Modernitat i fins als nostres dies postmoderns, tant en la versió idealista hegeliana com materialista. Per això no és una qüestió procedimental, instrumental, de mediacions, de processos constituents, de condicions estructurals integradores com ens parla l’hermenèutica estructural sinó una qüestió de preferències, de rellevància política, que obri un altre horitzó de realitat enfront de l’exclòs en la construcció de la societat.

  1. Un nou itinerari polític, una altra manera de pensar i fer polítics passa, llavors, per un itinerari cultural que revisita el que s’ha fet i la lògica que el constitueix, desmitificant el seu idealisme, tenint en compte allò que ha quedat fora, allò no realitzat, allò no dit, el no acomplert, el preu pagat o a pagar considerat insignificant teòrica i políticament. O dit d’una altra manera l’itinerari social, polític, cultural cap a l’objectiu del Bé Comú passa per fer-se càrrec del Mal Comú produït que interpel·la a tots.
  2. La rellevància de la pregunta per la barbàrie, la pregunta per la memòria del sofriment per a aquest nou itinerari cultural.

El problema de la nostra cultura occidental ha estat i segueix sent el de l’eliminació de la pregunta pel sofriment i la injustícia produïda a l’innocent. La nostra cultura occidental està travessada per aquesta qüestió silenciada, oblidada no només políticament sinó pels sabers, per la cultura, per la societat. És una cultura d’oblit, de silenciació de preguntes no sempre visibles, ni escoltades, a les que tantes vegades s’ha renunciat per un acomodament profitós. D’això en sabem molt les nostres societats de benestar quan ens ha anat bé i ens hem oblidat de que en algun moment vàrem ser pobres o vàrem patir les desigualtats i injustícies del sistema.

Però aquesta qüestió no desapareix; emergeix de mil maneres insospitades mostrant aquest moment irreconciliable de la realitat humana que necessita ser abordat, és a dir, evidencia la fallida de tota pràctica i discurs pacificador, conciliatori, de consens que encobreix aquesta qüestió que baladreja per fer-se present. Quan una cultura oblida aquesta pregunta, quan perd la memòria d’aquesta pregunta es converteix en una cultura vana i aquesta societat esdevé una societat sense nord incapaç de protegir la convivència encomanada.

Horkheimer diu que quan la cultura i la política prescindeix d’aquesta pregunta, “es converteixen en negoci”. “El que en un altre temps es denominava cultura, per moltes raons (és) inseparable de la injustícia … tot això perd el seu sentit, i aquesta pèrdua no pot ser reparada” Es podria dir que “sense memòria de la injustícia no hi ha justícia ni cultura possible “. Atendre aquest dèficit cultural-polític anamnètic es converteix avui un imperatiu cultural de supervivència col·lectiva. Aquest imperatiu cultural, ètic i polític és el que va sorgir dels camps d’extermini en boca dels testimonis supervivents: “mai més”.

Aquest és l’horitzó històric cultural que ens obre aquesta memòria que té en compte les històries oblidades del patiment produït, com a preu de l’ideal de progrés i benestar, i que s’ofereix avui com un nou llindar imprescindible i ineludible per a una altra manera de pensar i de actuar, de consciència i de praxi (ètica-política), de construcció de convivència i de democràcia que ja no podem defugir. Un nou llindar a partir de el qual repensar el conquistat d’humanitat, convivència i de democràcia en la història.

En aquest àmbit de qüestions se situa la tradició d’un pensar anamnètic (Rosenzweig, Benjamin, Adorno, Metz. R. Mat). Un pensar que es fa càrrec del que ha quedat fora de la història dels vencedors, de la cara fosca de la història, com afirmava W. Benjamin. En aquest nou itinerari cultural la categoria de memòria s’ofereix com a referent ineludible com a categoria que ens fa present l’esdeveniment succeït (Auschwitz) que va posar a prova la capacitat racional i política de la cultura occidental, “un esdeveniment que la nostra raó occidental li correspon aclarir “, i també com a possibilitat hermenèutica i política de fer-se càrrec del que ha estat el exclòs de la lògica moderna. El patiment innocent produït es constitueix en autoritat epistèmica-pràctica, en condició de possibilitat de forma de coneixement, de veritat que plantegen Adorno i Benjamin.

Per això la memòria d’aquest passat de patiments es constitueix com a nova forma de racionalitat, de repensar a la llum de la barbàrie impensada succeïda, que va culminar a Auschwitz on la racionalitat moderna occidental es va rompre, incapaç de resposta.

En paraules de Reyes Mate: “El que es vol dir és que només capta el significat del sofriment una raó anamnètica. Per què? Perquè el sofriment és la part fosca de la història; allò oblidat sobre el que s’alça el manifestat en la història, que és la part del vencedor. L’oblit d’aquesta part oculta o amagada s’expressa de dues maneres: en primer lloc, declarant insignificant el que no apareix. En aquest cas l’oblit pren forma de judici epistèmic sobre el absent. En segon lloc,  declararan el manifestat com a única realitat i, per tant, relegant a la inexistència el que no apareix. En aquest cas l’oblit revestiria la forma d’un judici epistèmic sobre el present. El que ha passat és que l’esperit de la Il·lustració s’ha eclipsat, que aquesta relació ha desaparegut i això ha afectat a totes les ciències i, també, a la societat, al  projecte de llibertat de la societat i a l’individu, a el projecte de llibertat del subjecte “.

Una raó que tingui en compte aquesta realitat ocultada es fonamenta en la memòria del sofriment socialment produït. No es tracta d’una memòria sentimental, ètica o històrica, cultural, que es limita a recordar, commemorar, monumentalitzar el passat sinó d’una memòria com hermenèutica que reinterpreta el present tenint en compte aquest passat de patiments, que es pregunta pel sentit cultural i polític que aquest passat té per al present. “el que fa la memòria és interpretar d’una altra manera el que sempre ha estat aquí i ha estat insignificant, no ha tingut significació” (R. Mate)

Aquest mateix autor ens diu comentant a W. Benjamin que per a ell la memòria “no només és un coneixement sinó la condició de tot coneixement”. La memòria ha passat de ser una categoria a posteriori a una categoria com a priori del coneixement. Així comenta R. Mate: “Aquest canvi teòric on es fa realitat és a Auschwitz. En aquest canvi es substància el famós deure de memòria: repensa-ho tot a la llum de la barbàrie succeïda. El deure de memòria s’inscriu en la nostra manera de pensar un cop hem pres consciència dels límits del coneixement i del la seva  corresponent pretensió de invisibilitzar el sofriment “. “La memòria ja no és una categoria optativa, és un deure. I  el ‘deure de memòria’ vol dir, no tant recordar-se de les víctimes sinó canviar la forma de fer història perquè la història no es repeteixi “. Aquest nou imperatiu Adorno el formula quan afirma: “la necessitat de deixar parlar al sofriment és la condició de tota veritat”.

Amb tot això s’obre una altra perspectiva, la d’una manera de pensar oblidat i relegat en la història del pensament occidental i que està per construir. La nostra cultura occidental, en la qual estem instal·lats, és una cultura sense aquesta memòria, on s’ha forjat una raó que ha privilegiat la construcció del futur però a costa d’una cultura d’oblit, de la irrellevància d’aquesta part de la realitat considerada prescindible, la d’aquestes històries dels exclosos, dels perdedors de la història que encara esperen esser reconeguts; i sense aquesta memòria d’injustícia no és possible entendre el significat de el cost social i cultural que sense treva segueix pagant la humanitat per existir.

Plantejar un procés cultural d’humanització només és viable si s’assumeix el procés de deshumanització que s’ha produït.

Esteban Mate.

15.07.19