Llocs Comuns – Àmbit de Cultura

Llocs Comuns – Àmbit de Cultura 2018-05-31T10:44:21+00:00

Project Description

(Aquest àmbit té també un caràcter transversal en assenyalar-se en ell qüestions i elements que concerneixen a la resta de les àrees)

S’afirma que habitem culturalment el món, que ens hem donat una manera d’habitar el món, de fer-ho habitable humanament.

Aquest àmbit que abordem presenta la cultura com aquesta capacitat col·lectiva de producció material i producció de representacions, significats i valors sobre el conjunt de la realitat, que afecta tant a la nostra consciència i discerniment com al nostre comportament individual i col·lectiu amb la intenció de fer habitable humanament el món.

Quan avui diem que la política, el model polític, està en crisi, no es tracta solament de les pràctiques polítiques sinó de la cultura que les suporta. És el moment de tornar a revisar, repensar la cultura, el model cultural que la sosté, del que venim i ens dóna sentit, convertit ja en un supòsit incuestionado, natural i inconscient; és a dir, es tracta de revisitar aquesta instal·lació mental-valorativa-afectiva en la qual estem assentats i habitem.

D’entrada el que es constata és que aquesta instal·lació cultural col·lectiva no queda al marge de la crisi actual sinó que la travessa radicalment. Aquesta constatació és el punt d’arrencada d’un itinerari cultural que es proposa repensar culturalment la crisi doncs és aquí on es lliura el seu fonament i significat i el de les conseqüències socials, econòmiques i polítiques perverses que d’aquí es deriven. Aquest itinerari cultural permetria il·luminar un altre rostre de la política.

Això suposa abordar no solament les pràctiques culturals discriminatòries sinó qüestionar el model al que responen i reprodueixen. Es tracta sobretot d’entendre la lògica des de la qual aquest model, ara en crisi, ha funcionat, s’ha justificat així com la vinculació vital que tenim amb el mateix; és a dir desencubrir els pressupostos ideativos, teòrics, i valors des dels quals es justifica, els mecanisme de producció i socialització i visibilizar el preu humà pagat, però no reconegut, que ha comportat i segueix comportant la seva realització.

Una forma de nomenar aquesta lògica és la denominada com la lògica del progrés material sense fi, del benestar il·limitat com a ideal que defineix el nostre món de necessitats que en l’actual context de globalització científic-tecnològic aconsegueix a tota la humanitat i a tot l’ésser humà.

Aquest model i la seva lògica de progrés han estat possibles a costa sobretot de tres factors:

En primer lloc, del segresto/delegació de la consciència. Ja no es tracta que des de fora se’ns apoderin de la consciència. En les democràcies contemporànies i en l’època de l’accés global a la informació i la comunicació, el segrest col·lectiu de la consciència es fa amb el consentiment, delegació i complicitat de les consciències individuals. Aquest segrest de la consciència és el que considera com a irrellevant, natural i necessari el preu pagat

En segon lloc, de la producció de l’exclusió-eliminació de vides considerades supèrflues, és a dir a costa del sofriment aliè, de les desigualtats i injustícies d’una gran part de la població humana les vides de la qual es consideren insignificants, no dignes de ser viscudes.

En tercer lloc a costa d’eliminar o dissimular tota petjada dels factors nomenats i de considerar irrellevant tota raó que recordi el preu pagat.

Si s’afirma que habitem culturalment el món, hem de reconèixer que aquesta manera d’habitar culturalment el món s’ha sostingut i se segueix sostenint en una cultura de l’oblit, del desentendimiento, d’ocultació de la seva pròpia obra, d’aquest costat fosc que li pertany, és a dir el la producció del sofriment aliè, del dany col·lectiu, que hem vingut a cridar Mal comú. Tot això no ha merescut culturalment cap valor ni significat racional com a possibilitat de coneixement i de debò, cap valor ètic com a possibilitat d’una pràctica responsable, solidària amb una història oblidada, cap valor polític com a possibilitat d’una nova praxi política des del reconeixement públic de l’exclòs; aspectes aquests que posarien en qüestió els paràmetres culturals amb els quals habitualment ens manegem.

Aquests mecanismes interns a aquesta lògica han operat amb la complicitat de la nostra consciència o amb el nostre desentendimiento com si l’assumpte no fora amb nosaltres; no han afectat a la nostra manera de conèixer i construir la convivència social. Aquests mecanismes i dinàmiques són els que vertebren la cultura que ens configura.

Passar per alt aquesta constatació històrica avui com si no hagués ocorregut, en un context de globalització de la informació i comunicació, és enganyar-nos sense necessitat, sigui reduint la crisi a una abstracció que passa per sobre de les vides que es porta per davant o convertint-la en una qüestió privada, intimista i individual, sense reconèixer-se en la realitat col·lectiva sobre la qual s’ha construït.

Aquest és l’horitzó històric cultural que ens obre aquesta memòria col·lectiva que té en compte les històries oblidades del sofriment produït, com a preu de l’ideal de progrés i benestar, i que s’ofereix avui com un nou llindar imprescindible i ineludible per a una altra manera de pensar i d’actuar, de consciència i de praxi (ètica-política), de construcció de convivència i de democràcia que ja no podem eludir. Un nou llindar a partir del com repensar el conquistat d’humanitat, convivència i de democràcia en la història.

Aquest horitzó il·lumina l’itinerari cultural proposat que pretén intervenir, crear condicions que possibilitin una cultura del Ben comú en llibertat segons l’exposat. No es tracta de muntar una nova teoria del Ben comú, o de la convivència social que corregeixi errors passats sinó d’una perspectiva diferent: la que intenta fer-se càrrec de l’experiència històrica de segrest/delegació de la consciència i d’exclusió, d’injustícies, de dany social sobre els quals s’ha construït la nostra societat. Això afecta no solament a la nostra mirada respecte a aquest passat de vides incomplides que ens reclama una resposta sinó a la seva vigència, a la seva actualitat en tant segueix sent un pressupost i preu a pagar en el model de desenvolupament i benestar en curs. Situació que no obeeix a cap determinisme natural o designi diví sinó a la consciència i voluntat humana, per tant a la capacitat humana de produir lliurement el Ben i el Mal comú ja comprovada en la nostra història.

Aquest marc cultural acolliria i impulsaria la creació de Llocs comuns, d’espais, associacions, formes diverses d’organització que el seu objectiu social, com a compromís mínim, sigui la cerca, cultiu i vigilància del Ben comú o almenys no atemptar contra ell. Així mateix possibilitar diferents opcions i models de coneixement, d’anàlisi i d’intervenció en la realitat que permetin a cadascun triar lliurement la més adequada a les seves possibilitats. La qual cosa requerirà també que sigui sancionat legislativa i políticament com a manera acordada de convivència social en llibertat.

Aquest itinerari cultural és també lloc de construcció de subjectivitat-cos-vida, d’una nova índole de subjecte identitat que no estigui emparada en els paràmetres de la lògica assenyalada del progrés material indefinit sinó que els interromp marcant una bolcada en l’orientació del nostre món de necessitats.

En aquest context la dimensió espiritual, en les seves diverses manifestacions religioses o seculars, té el seu lloc com a potencial significatiu, crític i revulsiu respecte a tota forma d’instal·lació dogmàtica i de desentendimiento deshumanizador vigent, i com a possibilitat d’una altra mirada que traspassi tota realització en el temps.

Arribats a aquest moment de reflexió d’aquest itinerari que inicia el seu recorregut en el revisitar la cultura des de l’oblidat i danyat, per d’aquesta manera procurar un horitzó de memòria col·lectiva on sigui possible assumir la capacitat humana de produir lliurement el ben i el mal comú, concretem alguns aspectes d’aquesta cultura que donen resposta als moments actuals.

En l’observació de la democràcia que exercim, descobrim la poca representació que d’ella sorgeix cap a la societat. Donar el poder, per votació d’una falsa majoria (llevant importància a la baixa població que exerceix el vot) al que pretenem siguin representants de la població, només alimenta l’oblit i la discriminació de la real majoria de la població formada per tanta diversitat de minories, fent-se, els que exerceixen el poder, cada vegada més forts i més llunyans. Esdevé nomenar el qüestionament que hagués de ser dut a terme per cadascuna de les persones que exercim l’anomenada democràcia. Culturalment acceptem com a natural aquest funcionament en el qual per majoria hagués de ser sustentat el vot que tan pocs exercim. El néixer d’aquesta incredulitat cap al polític es conrea, d’aquesta manera, des del cultural, per arribar a uns nivells de participació tan i tan baixos, per acceptar al seu torn, grups polítics que ni exerceixen política alguna com són les trucades “llestes fantasmes”, l’acceptació de l’estètic com a prioritat en les campanyes electorals, sentint que la participació política com a ciutadà se cenyeix a l’exercici de dret que representa un paper en l’urna cada quatre anys.

Aquesta política ha portat al cultural a segon terme i s’ha esforçat a desacreditar-la de la seva pròpia definició per relegar-la a petits actes com l’elecció de certs gustos artístics o de distracció. Seria interessant descobrir la definició que la societat en general faria sobre cultura. D’aquesta manera el poble deixa de tenir veu i aquesta veu que tenia, que és la cultura, ja no forma part del cicle entre els representants-gestors i el que la cultura mostra del que els pobles som. Aquest cicle es trenca i es delega a un lloc perdut i insignificant, per ser substituido per una nova cultura inventada per aquells que han dut a terme el trencament. Pel que deixem a les seves mans els valors culturals que ara ens pertanyen i acceptem el sacrifici dels valors que com a éssers humans podrien pertànyer-nos per a la conquesta del Ben Comú. Des d’aquest lloc podem partir per a la conquesta de la cultura pròpia.

La separació entre el cultural i el polític marcada pel lent i eficient procés de desacreditación cap al cultural, ha arribat al seu màxim exponent amb la globalització, portant-nos a la inevitable difuminación de l’íntim i destapant-se aquestes maneres grotesques de denigrar i desvalorar a l’Ésser humà. Al seu torn, la mateixa política apareix segrestada pel que més enllà genera grans beneficis que no reverteixen a la majoria que representem i que cridem mercats. Aquest segrest de la política és seguit del segrest del poble sencer, incuestionado fins fa poc, aquest exercici del poder que ha aconseguit adormir la veu humana i desacreditar els valors que els “drets humans” semblés havien conquistat, per empoderar de valors materials algunes preuades vides privades que representen cada vegada menys éssers humans de el “primer món”.

La desvinculació de la cultura per part de la política, aquest canvi d’adreça en el poder, comporta que l’observació, l’escolta i el valor es dirigeixin al polític existent (als seus valors) i no a les essències vitals d’aspectes culturals savis de reconeixement de la memòria, de creació de noves i diferents formes, de viure des de les essències personals i singulars.

Aquestes altres formes de veure, creure, viure que no tenen veu per no ser escoltades ni representades en la política, queden instal·lades i tancades en el particular.

Les mirades haurien de dirigir-se a aquests particulars, a crear xarxes que converteixin aquests particulars en la diversitat que trenqui l’homogeneïtat i construeixi el col·lectiu. Que torni la cultura a ser la base des d’on construir la política, reprenent la consciència com a pròpia encara que la delegació d’aquesta ens arribés per herència.

Si desitgem la comprensió del moment i lloc que ocupem com a humanitat, les mirades d’anàlisis han de ser multidireccionales alhora que incorporar el més creatiu que ens constitueix.

Preguntar-nos quins han estat les vulnerabilitats humanes per acceptar aquesta concepció sense valor d’allò més essencial que ens pertany i alhora ens uneix com a humanitat i com seria llavors la nostra responsabilitat en la desensibilización i fragmentació com a espècie que ens ha portat a llocs tan llunyans del valor de la vida. Quins són els estaments als quals hem delegat el poder alhora que quins els mecanismes pels quals les comunitats ho hem acceptat com a vàlid.

Com a conseqüència de les respostes potser comprenguem la necessitat existent d’estancar-nos en l’individual, tallant i trencant el circuit de tornada al comunitari, quedant d’aquest manera el creixement, l’avanç i els descobriments, en llocs personals que no reverteixen més enllà de les nostres cases, famílies o empreses. Regalem els avanços de la humanitat als interessos particulars per al poder individual i relativizamos, deixant morir, el particular i impossibilitant el creixement de la riquesa per a la comunitat.

Arribar a creure’ns amos del que la vida ens inspira i ens aporta sense aportar-ho a la societat comuna, ens estanca en el privat i en el material. Si repensem el benefici compartit des de la responsabilitat que cada aportació que fem és resposta del que la comunitat ens aporta en primera instància, podria naturalitzar-se el retornar el descobriment al comunal com a forma de creixement.

Per poder repensar la crisi des d’aquest prisma, com a conseqüència del lloc que ocupa i ha ocupat el cultural, seria important plantejar cuales han estat els punts d’inflexió en els quals el poble ha perdut la capacitat de creació, participació i acció de les bases culturals de la societat. Alhora, dirigir l’anàlisi al com s’ha produït aquesta pèrdua, qui l’han promogut i què se’ns ha donat a canvi del cultural, ofereix una mirada més enllà de la tornada que representa la memòria. Una visió de les necessitats de cadascun dels moments, que al costat de la comprensió del lloc de transformació de l’ara, poden constituir un punt de partida on construir una senda per sortir de l’individual, materialista i de decadència del benestar, en les quals els circuits entre els productes i representacions culturals i els beneficis, tinguin una direcció al comunal, sense intermediaris que construeixin llocs de poder que trenquin l’expressió de la societat.

Aquest entramat que genera aquesta resposta anomenada crisi i que s’inicia des de la pèrdua o delegació de la potestat de la consciència que com a individus no exercim, va desenvolupant la seva pròpia evolució. Aquesta evolució, naixent de la història de la humanitat, va creant les seves victòries i barbàries per situar-nos al moment actual en el qual mentre que les forces del fins ara existent i naixent de la transició silenciosa advoquen per una adreça cap a la desestructuració dels valors humans, les forces naixents del poble es empoderan i deixen sentir la seva veu i s’incorporen al polític, trencant fragments de la cultura de la por i del poder d’uns pocs. És des d’aquest nou lloc que serà permès posar en dubte l’existent del cultural que ens ha anul·lat la capacitat crítica a canvi de benestar i seguretat. Des d’aquest nou lloc sorgeix la responsabilitat per al canvi, la volta al comuna que trenqui el circuit entre el material i el benefici privat, deixant lloc als subjectes i grups com a participants i creadors de la cultura, aquest nou marc de llibertat vinculada a la consciència i la voluntat humana.

Uso de cookies

Aquest lloc web galetes utilizació Per Que Vostè Tingueu La Millor Experiència d'usuari. Si Continua navegant this Donant la seva Consentiment per a l'acceptació de les esmentades galetes i L'acceptació de La nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies
error: Content is protected !!