Les persones que s’estimensón les que es permetenexpressar se en el seu error i despréss’ajuden a superar lo. Són les que poden veure la tevaombra, tolerar la, suportar la, patir la i feramb ella una metamorfosi, un art, una mena d’alquímia. Sónaquelles que t’hanmostrat la sevaforça el seu “Esser” i per això es dónaamb elles la germanor i llavorsés la força que sorgeix d’aquesta entesa la que ensacompanya en la nostrarelació

amb elles. Aquesta explosió d’afecte és el motor de la gratitud.

Sense aquest fenomen, que enspermetrà progressar, ser millor persona i aspirar a convertir-nos en un ésser humà més ben dotat, no éspossible prosperar, avançar, germinar, perfeccionar ni renovar. I llavors, en aquest prodigi de la relació, es produeix un esdeveniment superior: Estàs amb els que estimes en fraternitat. Aquest seria el sentit del que és comunal, del que éscompartit. Aquesta és la mostra, el botó que encaixa en cada trau, el motiu d’unir-se en el més òptim, és a dir, estar en amor. O si més no, en l’intent, i estar en l’intent és ja un art, una disposició de l’ànima que es nodreix de l’espiritual en cadascú, és la multiplicació. Estar en l’intent és la vocació del guerrer, que no és poca cosa.

Mentrestant, mentre el món s’esquerda, els balcons dels nostres barris criden …Els balcons dels nostres barris ploren… I la solució de tant crit i tant plor només pot ser calmada per l’afecte, la compassió. Aquesta compassió que no és el sentir pena pelsaltres, com si “no ensafectés“, sinó acompanyar la passió de l’altre; el seu sofriment. I l’única emergència possible és la gratitud. Tot ens afecta, tot és nostre, tots som els uns dels altres.

Així ha estat des de les antigues cultures i aixího explica la física quàntica(1). Nosaltres obrim un espai des del no res, des del que no existia més que com a idea -que no ésaltra cosa que un regal de l’esperit- i cap a això anem. Perquè per sobre de tot som creadors, potser a imatge i semblança això sí però creadors al cap i a la fi. I anem cap a aquesta prova, a aquest examen, perquè a partir d’aquest assaig que anomenem Criteri i Consciència, aquesta mena de relació que proposem, es pugui fer extensiva a tot ésser humà receptiu que entengui aquesta mena de regal. Aquest present que només pot donar-se entre humans, la consciència que nosaltres volem per a tothom.

És ambiciós, ho pot ser molt més que aquest Mal que tant ho és. Per això emplantejo la necessitat d’un marc polític per al seu desenvolupament; una norma. D’aquí -d’un impuls afectiu, de vegades disfressat per les limitacions que entre tots seran menys- és d’onsorgeix l’interès per la humanitat i la lluita contra el sofriment i la injustícia. L’interès per la fraternitat i la cooperació creativa(2) entre éssers humans, en qualsevol possible àrea d’activitat.

No ésnimi el repte, però és el que toca, tot i que la por ens faci sentir que no somprou, que no somsuficients, que no estempreparats. Mai ningú està. Si no a què ve tant repetir, tant patir, tant tornar a començar, tant caure i tornar a aixecar-se. Pau (que en això tenia “la mà trencada”) postil·lava: “L’important no ésquantes vegades hagis estat derrocat del cavall, sinó totes les altres has estat capaç de tornar a muntar-hi”. En això estic, i… en això estem.

Jo us convido a partir d’ara a participar en una activitatd’enfoc de propòsit, per fer tots junts un viatge en el que puguem enfrontar-nos amb tota la nostraintel·ligència i saber fer contra elsinfinits i inesgotables abusos de poder. Que no ensfalti el valor i que aquesta força enscondueixi. Us convido, els convido, a donar respostes.

Alfons Vinyals. Febrer 2012

  1. De Einstein a Castaneda –La magia a la luz de la ciencia- Cristina Zeledón / Ed. Alba
  2. “Los creativos culturales” Nicanor Perlas.
  3. http://es.wikipedia.org/wiki/Nicanor_Perlas.