Project Description
No és la nostra pretensió abastar, en un sol assaig curt, el significat i abast del que implica aquest títol: el mal comú. Com tot treball de recerca que es fa públic, és necessari abordar el contingut que es transmet d’una forma que qui ho llegeixi, pugui recollir l’essència del que es vol transmetre. Sent un tema complex, haurà de ser per capítols o lliuraments, en funció de l’interès, necessitat i demandes que pugui despertar. En aquest primer document, només pretenem assenyalar aquells aspectes que entenem com a nuclears perquè en prengueu coneixement i reconeixement, pas imprescindible per tractar de fer una mica d’utilitat quan ens adonem que tenim un problema. I en aquest cas, des del nostre punt de vista el problema és greu, endèmic i tan estès que per quotidià, ningú sembla prestar-li l’adequada atenció. La necessitat d’aproximar-nos a aquest tema que entenem com a delicat encara que crucial, ve donada de moment històric en el qual vivim, en el qual la consciència del comuna i el proper estan en un nivell històricament nou, gràcies a les noves tecnologies de la comunicació i la informació.
Des de fa uns pocs anys, qualsevol cosa que ocorri en qualsevol lloc del món, pot ser coneguda públicament. Si no ho és en temps real, es pot recollir i compartir en poc temps, tret que les censures o interessos contraris a la transparència ho impedeixin. I això ens va aproximant a una consciència de l’humà nova, almenys quant a la quantitat i varietat dels emissors i receptors de tota aquesta informació. Precisament aquest nivell d’informació i coneixement del que disposem, permet unir desitjos, voluntats, projectes i accions que estan possibilitant la cerca de la sendera cap al ben comú. I tot sembla indicar que no volem renunciar a trobar-ho, que ho busquem i anhelem, que llegim i ens preguntem sobre ell, que els que podem pensar i parlar sobre això (perquè els nostres privilegis ens ho permeten encara) ho fem i per necessitat vulguem contribuir a la seva existència, implica que no està. No ho podem trobar a faltar, perquè amb prou feines hi ha rastres de la seva infinitesimal existència i la nostra generació encara no ho ha pogut encarnar.
Però no hem d’oblidar el que ha costat arribar fins a aquí. Ni el cost en indignidad, dolor i incomprensió humana que està suposant desenvolupar aquest procés, a partir de totes les veus i silencis que en conjunt van viure i viuen amb aquest mateix anhel. En aquest sentit, les noves tecnologies si no s’utilitzen d’una forma responsable, poden facilitar que mirem des del present cap al futur amb rapidesa, però sense la perspectiva que dóna la història i el record, i aquí la fractura digital pot ser un obstacle.
Perquè una biografia individual es desenvolupi i maduri correctament, és imprescindible la memòria. Gens podríem fer si cada dia haguéssim d’aprendre de nou tot el que fem, fins i tot de nens. Per desenvolupar-nos i madurar socialment, col·lectivament, és notòriament imprescindible unir al present el nostre passat, perquè sigui possible organitzar el futur conseqüentment. I no seria un bon recurs l’oblit del passat “per poder avançar”.
Hem de recuperar els testimoniatges del passat en el significatiu, per fer-nos càrrec del que sembla que es vol menysprear: allò que ens han fet ocultar i viure en el nostre interior, en solitud, per no destorbar el suposat progrés que ens van oferir, que ha portat al fet que visquem la situació global com està.
El ben comú no és alguna cosa natural ni es dóna espontàniament en les relacions entre éssers humans de forma simple i quotidiana. Sense ser un impossible, ni és una meta a aconseguir, ni un edifici a construir. Realitzar el ben comú exigeix consciència i compromís individuals, envers un mateix i cap als altres, però no per una qüestió ideològica o partidista. De la mateixa manera, quan aprenem a caminar o a fer qualsevol cosa necessària, hem de posar consciència en el que fem – i caure, danyar-nos i aixecar-nos per seguir aprenent a caminar- senzillament perquè només des de l’experiència prèvia (en aquest cas el gatejo) és impossible caminar alçats, amb fermesa i ritme.
Cal viure l’experiència per, a poc a poc, dominar i assumir una nova habilitat. El ben comú es deurà a la suma de cada ben propi conquistat, actuat cap als altres. Perquè el ben és acció, és voluntat en paraules i fets. No és producte sinó servei. I no pot ser realitzat i molt menys sostingut sense consciència. No pot ser exigit als altres, ni impost per unes lleis comunes. No és alguna cosa que s’estudia, s’aprèn, s’aprova un examen i ja es té, com un títol o un reconeixement. I a més s’ha de descobrir i desenvolupar a partir de l’esforç propi, amb ajuda dels altres. Sobre la base del ben individualitzat, es pot edificar un ben col·lectiu. I aquest objectiu que ens reclama no serà merament una suma d’individus conjuminats sinó la potenciació de la humanitat comuna. Sent autèntic, serà un fet cultural, ja que podrà escriure’s i explicar-se sobre això un relat històric: la cultura del ben comú, que està per realitzar.
És el ben comú contrari al ben propi, individual? No pot ser-ho de cap manera, ja que com hem assenyalat, només pot ser comuna si intervenen tots i cadascun dels implicats en el seu desenvolupament. Si entenem el ben comú com aquell dinamisme que supera egoismes, perquè cadascú pugui desenvolupar el que la seva individualitat pugui aportar al social –estant les seves necessitats bàsiques cobertes per viure en dignitat (conquesta bàsica a realitzar)- entenem que el que és bé para cadascun, en el fonamental, ha de ser-ho para la seva comunitat. I per tant, amb el temps i una (conquistada també) extrema flexibilitat, per a tota la humanitat. No podem avançar en la cerca del ben comú si no compartim i fem propi el significat del ben i del comú.
Hi ha molt treball – i no només semàntic – per construir un vocabulari adequat a la veritat, després de tantes mentides abocades, tantes promeses incomplides, tanta innocència corrompuda i tant dolor patit, per voler creure el que resulta que no és veritat. I aquest habitual faltar a la veritat ha fet molt dany. En aquest teixit nou que volem crear, la metodologia a adquirir i a seguir, implica grans dosis de confiança. Confiança en el que fem i també en el nostre potencial, així com en els altres. Perquè perquè es pot impulsar una dinàmica que generi el ben comú, cadascun ha de col·locar-se en la posició que resulti més efectiva per ser útil en el social, que li inclou. Cadascú hauria de fer el possible perquè la seva labor sigui útil pels altres, a les àrees necessàries, en funció de la seva qualitat i aptituds individuals. De fer-ho suficientment bé, gens faltarà i tots podran expressar la seva creativitat i recursos i experimentar les dels altres. Això podria ser un mapa a gran escala per localitzar una ruta que condueix al ben comú.
Però també cal fer mesuraments amb els peus en el sòl. Els qui descriuen aquests desitjos i ideals positius, solen ser titllats d’idealistes, poc pràctics i poc realistes. Per tractar de plasmar un ideal en la vida quotidiana, cal conèixer-ho, explorar-ho, almenys individualment i també en grups que així ho desitgin. Precisament en la recerca, debat i pràctiques conjuntes és on es descobreixen les dificultats per fer realitat una dinàmica desitjada històricament i de molt difícil consecució. Conèixer els problemes i traves en qualsevol camí que emprenem ens possibilita la funció de realitat, ineludible per realitzar qualsevol cosa assenyada en aquest món. I en la pràctica, així com en els periòdics, en els llibres i documents d’història, la qual cosa es fa evident és l’existència –tossudament present- del que podríem cridar “el mal comú”.
D’una banda, ha quedat demostrat i denunciat que, allò que ha danyat i danya a molts, és generat per uns pocs i transmès i executat per alguns més, que són còmplices i gestors de cada situació que degrada i produeix sofriment a molts. Una revisió adequada de cada succés que ha afectat negativament a la majoria, adona de fils que teixeixen la trama que vivim avui dia. Canvien els actors i els escenaris, però la funció és la mateixa. Cada vegada que han ocorregut enfrontaments, guanyi qui guanyi, perdem tots.
El menys dolent que pot haver ocorregut, és una temporal relaxació als espais d’expressió, experiència i convivència. I per sort, de vegades en alguns llocs, ha guanyat el mal menor. Però molt, sinó tot aquest dolor, es podria haver evitat si aquests gestors i còmplices haguessin topat amb la consciència que ha de sustentar el ben comú. No la consciència grupal de les masses, sinó la de cada individu, una vegada l’ha conquistat dins de si, amb el seu propi esforç i ajudat pels seus semblants en els aspectes que ho hagin requerit, per aconseguir la veritable temprança, en societat. Als quals per edat o maduresa ja no ens espanta mirar en el nostre interior, ens és factible comprendre –almenys en part- la tremenda dificultat que suposa la nostra aventura.
Ja no ens és suficient amb assenyalar culpables públics, ni desemmascarar trames de lobbies. Molts han treballat i patit per fer-ho i això els honra i ens col·loca en deute amb ells. Encara que ens està costant prendre nota que aquells que ens governen (i han governat), àdhuc sent portaveus del que són els nostres ideals i omplint-se la boca amb allò que volem sentir, no estan en els llocs que estan, per millorar realment les possibilitats i disminuir les precarietats de les societats que governen. La seva voluntat de servei ha quedat evidenciada de quin costat està i a qui deuen els seus privilegis. I no és a la humanitat comuna.
Hi ha un moment en què la humanitat ha de dir-se: “ja n’hi ha prou que ens tractin com a bestiar”. I perquè això ocorri de debò, no hem de ni ser-ho, ni semblar-ho. Precisament, l’absència d’aquesta consciència individualitzada (que per anar-la aconseguint és necessari escollir-ho i superar moltes lluites internes) a la qual fèiem referència, és la que ha possibilitat i facilita la presència i existència del mal comú. El mal comú és aquell que existeix en tots i cadascun de nosaltres, com a “equipament de sèrie”, encara que per a la nostra fortuna no sigui el nostre únic equipament. És la vestidura amb el qual es vas veure l’ego, mal necessari per forjar la nostra autèntica individualitat, que és social i per tant, precisa dels altres para el seu desenvolupament i maduració. I aquest mal nostre es nodreix, encara que no exclusivament, dels prejudicis que en tots estan i que cada espai geogràfic modula en funció de la seva història, religions i evolució social i política.
Per descomptat aquestes afirmacions poden ser socialment mal vistes, poc grates i negades gairebé abans de nomenar-les. Però no per això desapareixen. I els seus rastres poden seguir-se al llarg de la història fins ara mateix. Des dels anomenats delictes de gènere, fins a la nostra guerra civil, per nomenar exemples propers, hi ha tants successos recolzats en el mal comú que la nostra vergonya no ho podria suportar. No és necessari anar més lluny ni més enrere perquè, si volem, com a mostra ja ens serveix. Aquest mal nostre troba espais i situacions per exhibir-se per onsevulla i sol arrencar de nosaltres, dels nostres rostres, de les nostres veus i els nostres gestos, immenses quantitats d’odi, menyspreu, retrets i separació. Intenses emocions generades des del dolor i la por, que generen por i dolor i les mateixes emocions reflectides. Comuns, al cap i a la fi. Només és necessari moltes vegades un color, diferent a el “nostre”; en la pell, en la bandera o en la samarreta. Només fa falta que una distinció agrupi a uns quants (o molts) i es formin bàndols o bandes. Des de l’esport fins a les guerres, existeix un “nosaltres” i un “ells” i a partir d’aquesta diferenciació, pot arribar el “tot val”.
I això ha passat i pansa a tot el món, sobretot en el “civilitzat”. Fins i tot en les comunitats de veïns, o dins de cada casa. I si la immensa majoria de les persones, podem fer-nos ressò i respondre des d’aquest mal, llavors és alguna cosa comú, de tots per igual, encara que canviï la forma d’expressar-se, el grau o l’abast, forma part de la nostra humanitat. I no va a deixar de condicionar-nos pel nero fet de nomenar-ho, encara que sigui un primer pas. Se sent còmode i justificat en el nostre interior, perquè li permetem moltes vegades confondre’s amb les nostres sanes defenses, les quals sí tindrien justificada existència per reaccionar adequadament davant un objectiu intent de danyar-nos.
Però no és invencible. Si per exemple algú està en una situació enfrontat a un altre i, al moment de sentir la força de l’animadversió i necessitar bolcar-la contra l’altre aconsegueix detenir-se, ja està començant a controlar aquesta emoció. El següent pas en l’adreça positiva (en aquesta proposta de maduració) seria preguntar-se si el que podria fer o dir és objectivament bé, constructiu, conciliador o com a mínim permet el diàleg.
Plantejar-se si, veient-se des de fora, podria qualificar-se d’estètic, conduent a acollir i comprendre. Si la resposta és no, sorgeixi de qui sorgeixi, l’acte no seria bo. La simpleza d’aquest plantejament no ha d’eludir els matisos i excepcions en alguna cosa tan important; només vol assenyalar un camí, una adreça reflexiva. Aquest aprenentatge és bàsicament ètic i mentre no penetri dins del nostre ésser i triem individualment que sigui el nostre esquelet simbòlic, allò que ens manté en ressonància amb el desitjable per al gènere humà, respondrem en alguna mesura als estímuls de ruptura i diferenciació nociva, separació egoista en la qual es fonamenta el mal comú.
La naturalesa ens possibilita tenir uns organismes amb forma humana, que transiten per la vida en la cerca i necessitat de la salut i el benestar propis. Nostra és la labor en llibertat, de construir sobre nosaltres (cadascun sobre si, si així ho tria) un organisme ètic que busqui la salut social i que inclogui a un mateix i als altres.
