Indrets Comuns Salut versus Sistema Sanitari.

Tot i així, o precisament per això, una política de salut adequada ha de minvar -segons el nostre criteri- l’activitat de lo sanitari i, probablement, a més cultura de la salut, menys despesa sanitària. Els canvis en els costums i les modes alimentàries produeixen canvis profunds en la fisiologia i metabolisme humà, per tant, tota mesura preventiva de salut passarà per una cultura apropiada de la cura en l’alimentació. A manera d’exemple, a Europa o als EUA, l’augment d’accidents vasculars[3] (Ictus) entre els joves és cada vegada més freqüent, quan -com és conegut- era un tipus d’afecció més pròpia entre els adults i/o gent gran.

És obvi, doncs, que quan el ciutadà entra en un procés amb la cadena sanitària, és perquè les polítiques de salut, en un percentatge ponderable, han fracassat. Bé individualment, o bé, col·lectivament.

Un sistema sanitari generador de riquesa, com és el nostre, és reu de ser sospitós. No és ètic que la necessitat sanitària sigui negoci. Per aquesta qüestió, qualsevol estratègia orientada a consolidar una política de salut per damunt de la sanitària, seria benvinguda. És de justícia que la política de salut sigui el principal escenari de lluita per alleujar la despesa en el marc sanitari, entenent llavors que, arribar a utilitzar els serveis sanitaris és deu al fracàs, en bona part, de les polítiques de salut que recauen sobre el ciutadà.

L’esforç de la societat per anar inserint canvis en el concepte del binomi irreconciliable i oposat “ salut-sanitat “són força evidents. Hi ha un canvi -cada cop més ponderable- cap a l’ecologisme social que no ha pogut ser frenat per les polítiques agressives de les multinacionals i de conveniència econòmica. Sotmetre a la ciutadania, a models de consum conductistes, hauria de ser substituït per la real llibertat, per a que les persones fossin degudament informades de fet, exhaustivament, mesura,encara ,no posada en marxa, a dia d’avui, d’una manera oberta. El que també ens hauríem de plantejar és si al ciutadà del carrer, ho vol. No li és fàcil a una ciutadania benestant prendre decisions ‘molestes’ com ho són les decisions en consciència. No tenim, ni ens han donat, en general, informacions suficients per poder, d’entrada, poder activar certs nivells d’educació social, per veure com ens podem/volem posicionar davant el proïsme, ni en el necessari respecte cap a un mateix com a entitat humana: autoestima ètica.

El desmèrit intel·lectual al que es sotmet al ciutadà i pacient, la pràctica de la medicina de la por, la ignorància tàcita al ser la majoria de ciutadans analfabets sanitaris i l’aburgesament cívic, són un quartet nefast que permet polítiques d’actuació sobre les persones malaltes i espantades de conseqüències temibles.

La quantitat de morts per iatrogènia, als Estats Units, ja són la primera causa de mort. Cada any moren unes 800.000 persones. Els tractaments mèdics ja són la primera causa de mort[4]. A Espanya moren tres vegades més persones per efectes adversos de medicaments que per accidents de trànsit[5]

Darrere de les xifres òbviament estan les multinacionals farmacèutiques i els seus prescriptors que amaguen dades i alteren els resultats de les seves pròpies investigacions. El 2012, Roche, estava sent investigada per l’Agència Europea del Medicament, per ocultar 15.161 morts relacionades amb els seus medicaments. Aquest és només un exemple rutinari. Totes aquestes dades poden ser consultades a la xarxa i estan pràcticament a l’abast de tots. Hem exemplificat en Roche el que es pot ampliar a altres elements corporatius o altres organitzacions.

És aquesta societat aburgesada, malalta anímicament, amb la consciència segrestada, sí, però amb síndrome d’Estocolm, la que té corresponsabilitat en la seva ignorància, per desídia. El burgès sempre busca que “m’ho facin”.

La majoria de ciutadans tenen tanta por a les malalties greus i a la mort -i hi ha tanta ignorància respecte al tema- que són capaços de deixar-se matar intentant ‘salvar’ l’inevitable. Hauria de ser implacable la denúncia de les cirurgies i medicacions innecessàries i les polítiques de les multinacionals interessades. És dolós que els metges, en termes generals, no investiguin independentment, i són llavors reus del que les multinacionals dicten. Malauradament no és un tòpic. No tenir diners públics a l’abast resulta dramàtic. És coneguda la frase, però s’ha de repetir: “hi ha diners públics per rescatar bancs, però no per rescatar persones”.

Salut i escenari mediambiental.

El dret a la salut passa pel dret a un medi ambient net, lliure de contaminants[6]. El primer aspecte a contemplar és el nostre entorn immediat, el ‘nostre aire i el nostre cel’. Cal dir, però, que el nostre cel, el cel català, el cel espanyol (si és que moralment es pot citar el cel o l’aire ‘en propietat’ dels països o les persones) no és dels catalans, ni dels espanyols. ‘Els nostres cels’ són de l’OTAN. D’acord amb el tractat signat per Felipe González (Referèndum 1986[7]) Tot el que passi en ells, ens és aliè en dret.

Per tant, els governs, hauran de fer polítiques absolutament radicals en benefici d’un medi ambient que garanteixi, en tot moment, la viabilitat òptima de la salut de la població. Per a això s’hauria de recuperar -com a primera mesura- el medi ambient. “Els cels”, haurien de ser per a la ciutadania i tornar a tenir ‘el nostre cel en propietat’. La terra que trepitgem i el medi ambient que respirem són propietat de la comunitat i la comunitat hauria de vetllar pel seu bon ús. El que es faci “en” o “sobre ells” és responsabilitat de la comunitat. No es pot vendre a tercers, quelcom comunitari, sense consentiment de la comunitat i, no es pot fer, manipulant referèndums.

Si no és correcte no es fa: Això evitaria les controvèrsies pel que fa a les substàncies dipositades a la biosfera pels anomenats “Chemtrails“[8]. I, altres de malversacions dels recursos de la Terra. Iniciativa privada ciutadana de denúncia, no en falta al nostre país[9]

De facto, es podrien prendre sis mesures primàries inicials, susceptibles de ser ampliades gradualment a tots els camps socials i vitals:

1) Respecte ambiental dels cels i medi ambient territorials. Prohibició d’abocaments de tòxics a l’atmosfera i al medi ambient amb una política específica de protecció d’aigües i de la seva no explotació injustificada.

2) Prohibició de l’explotació salvatge de la biosfera i malversació de la naturalesa vegetal i animal, i legislar en conseqüència.

3) Revolució ètica industrial: Tota la indústria ha de ser redirigida a les energies netes i aplicaran polítiques de dissuasió d’ús d’aigua de pas a les indústries usuàries. Fomentar el respecte ciutadà i educar en convivència sana amb la Natura[10].

4) Control de tot tipus de vehicles (aeris, marítims i terrestres) contaminants i estimulació del canvi del parc automobilístic, de navegació o aeri públic i privat cap a combustibles no tòxics (Hidrogen) i / o solars i elèctrics.

5) Estímul i promoció del cultiu d’aliments ecològics a través dels mètodes biodinàmics i biològics. Cura de la terra i eliminació d’additius contaminants: insecticides, pesticides i / o herbicides. Alleujar a la terra de les grans extensions de monocultius i reconversió, a zones de multicultiu ecològic, augmentant la producció, en relació, a la necessitat ciutadana de manera que es pugui aconseguir un preu just per al seu consum habitual per a tota la ciutadania. Generar espais, en els mercats municipals, a manera de zones d’abastament de productes ecològics.

6) Revolució cultural alimentària. Reconèixer que l’alimentació és un fet individual. Que la salut personal és conseqüència d’aquesta alimentació i -lògicament- una alimentació lliure d’additius millorarà la salut ciutadana. Les al·lèrgies i intoleràncies alimentàries són fets individuals en els quals cal reconèixer que, el que és bo per a una persona, no ho és, necessàriament, per a una altra.

Tanmateix, la major part dels pollastres i carns blanques (gall dindi, estruç), a més de la vedella, estan fortament hormonades, hi ha moltes persones que els resulten tòxiques. Es parla d’una epidèmia diabètica a Europa, però aquesta no seria tal si, els aliments, fossin bàsicament nets i no es modifiqués,cada cert temps, els paràmetres de mesura en les analítiques dels pacients. Cada cop que es rebaixen “unes dècimes”, del que es considera normal, s’aconsegueixen milions d’afectats en el món, candidats a tractaments dels laboratoris.

El pa blanc, normalment, ja no és pa. La llet de soja, és molt problemàtica, ja que un 95% de la soja que es produeix en el món és transgènica El peix blanc pot ser de piscifactoria, ho hem de tenir present, … l’alimentació és a base de pinsos compostos, molts, altament perjudicials . Les galetes estan fetes amb blat de 48 cromosomes, de molt difícil assimilació. Els sucs de taronja, poden ser deliciosos a l’esmorzar, i al mateix temps perjudicials per l’acidesa que produeixen. Estem en un sistema d'”alimentació trampa”. La majoria d’afectats per dislipèmies i quadre metabòlic (triglicèrids, colesterol alts, o hiperglucèmies, hipertensió arterial) ho estan per menjar carn industrial amb animals hormonats amb ergotròpics (estimulants del creixement: Pregnenonol, pregnenolona, ​​estrògens) Tots ells antagonistes de la insulina[11].

Ús sanitari i polítiques sanitàries

No solament en les polítiques sanitàries, encara que també i molt, se’ns ha fet creure que vivíem en una situació de benestar quan en realitat vivíem d’il·lusions a crèdit. Érem, no fa molt, el primer món envejat amb una sanitat en “excel·lència”. No obstant això, ara som -com esmentàvem més amunt un món endeutat amb alts nivells de pobresa[12], no només sanitària[13] i econòmica, també moral i espiritual. Volent més del que en dret ha de ser. Tenint més del que es pot consumir. Abastant més del que es pot menjar. Estimant menys dels que s’hauria de poder … Diu Plató: La pobresa no ve per la disminució de les riqueses, sinó per la multiplicació dels desitjos.

En l’àmbit sanitari, pròpiament dit, l’accés als serveis sanitaris i de recuperació de la salut i hàbits saludables, intervencions diagnòstiques, intervencions quirúrgiques, i qualsevol actuació en aquest apartat serà totalment d’elecció lliure per part de l’usuari o pacient i sota absoluta privacitat. Tota manifestació en aquest àmbit formarà part de la vida privada i decisió privada del ciutadà. La sanitat ha de deixar de ser pública per esdevenir un dret privat. Tothom hauria de tenir dret a triar ‘el seu’ metge, ‘el seu’ terapeuta, i el model sanitari que vol per a ell i els seus. Moltes vegades les persones entenen la salut com un fet cultural particular quan no, fins i tot, religiós. Per tant el respecte a la llibertat personal en l’elecció i el ‘com’ és fonamental.

Per contra els diners han de ser cada vegada menys privats per esdevenir un bé públic. Evidentment no tot el diner privat (aquesta no és una tesi comunista revolucionària) a, n’hi s’ha de reconvertir en públic, però si la part impositiva corresponent, equitativament ètica i solidàriament proporcionada. El que més té, hauria de sentir (si s’ha rebut una educació correcta) el goig de revertir sobre el proïsme un bé d’aquesta naturalesa. És un fet moral.

Haurien de ser, els diners reclutats dels impostos, el que donés via d’actuació a una sanitat privada en el seu ús, i pagada amb els diners de tots. Triada individualment, no dirigida des del sistema. Hauria de ser el ciutadà el que tries els seus professionals sanitaris i el tipus de tractament; i els centres de salut i els seus professionals rebran els seus ingressos, directament del pacient, mitjançant pagament delegat del fons impositiu comú. L’Estat no ha de tenir centres públics mantinguts amb diners públics i amb funcionaris públics al seu servei. L’Estat ha d’administrar els diners públics perquè els ciutadans els puguin gastar sota el seu criteri i llibertat, als centres o entitats sanitàries de la seva elecció.

El fet comunitari és primordial per a tot el funcionament d’un sistema dirigit a un ésser humà lliure, racional i autònom. I aquest trinomi hauria de ser el seu dret bàsic. Que els diners públics no sostinguin directament la salut publica, com fins ara, evita la corrupció privada a través de les entitats públiques i viceversa. El principi bàsic del model és el mateix: dedicar els diners dels impostos al servei sanitari, però la seva execució, no.

Aquests primers passos, cap a un canvi del tractament econòmic dels aspectes sanitaris, podrien convertir-se en el model d’alliberament de submissió de la classe política en el món econòmic en el Mercat. De fet els polítics (i conseqüentment els ciutadans) són reus del ‘Mercat’ des de fa aproximadament un segle. Aquest canvi seria una oportunitat de servei real de la classe política cap a la societat. Un canvi de model que escapi un caduc ‘Nou Ordre Mundial’ (cada vegada més ranci) i produir un gran canvi cultural amb un Nou Ordre Social[14], on les comunitats humanes haurien de ser la base de tota activitat social. La comunitat sanitària: metges, terapeutes, infermeria, psicòlegs, etc .. hauria de revoltar-se, cultural, científica i laboralment. Haurien de fer una més que necessària re-evolució. Haurien de tenir en compte, en aquest sentit, el model que es desprèn de la Triformació Social que proposem, des d’aquestes pàgines, des de CiC.

El que creiem que som com a éssers humans sosté la nostra consciència. Això vol dir que tota educació rebuda condiciona la nostra voluntat i això ens resta llibertat, quan aquesta és conductista, com s’ha fet fins ara. Llibertat en l’esfera espiritual, cultural o ideològica. Igualtat en l’esfera jurídica Política o Legislativa, i Fraternitat en l’esfera econòmica-financera. Aquest és el gran canvi pendent des de la Revolució Francesa.

Si sostenim que el model triformat, explicat anteriorment, podria ser l’ideal, el que veiem en la nostra època és la predominança de la versió corrupta de l’aplicació de la Llibertat. Llibertat per l’egoisme individualista basat en la “llibertat en l’esfera econòmica”, que afecta tots els aspectes relacionals de la comunitat: salut, educativa, i sanitària també.

Podem esperar una altra cosa diferent al que està succeint en l’actual crisi econòmica i les retallades en l’assistència als usuaris?

Els diners no poden ser ‘lliures,’ ni el ‘Mercat,’ tampoc. És antiestètic, antitètic i deshumanitzador. És des de l’Administració que s’hauria de vetllar per la igualtat i l’exercici de la llibertat individual; el que passa per redefinir un model sanitari per convertir-lo en equitatiu, efectiu, eficient i sostenible i no depenent de l’economia privada.

És del tot imprescindible, en un sistema lliure de relació social i política, l’aplicació del model social que eviti la ingerència d’entitats o particulars que busquen el seu benefici, empresarial o personal, utilitzant mètodes de cooptació o xantatge sota entitats o fundacions benèfiques que disfressen, amb suposats actes de beneficència, la compra de silencis de conveniència[15]. És a dir, combatre tota activitat immoral (de tall mafiós) amb treballs independents sufragats per diners públics cap a les comunitats científiques, el que permetria alliberar-les del dret de pernada cap a aquestes entitats.

En el marc d’una nova mirada cap a la salut, sempre que sigui possible, s’hauria estimular la producció i comercialització de productes ecològics en totes les seves manifestacions i expressions, evitant la situació que es dóna en les plantes i vegetals com les que es donen amb el tabac, com exemple de perversió comercial i política,[16] en una aliança de consentiment de situacions amagades en suposades punicions fiscals o càrrecs impositius, sobre productors o determinats grups econòmics. Això és especialment evident en l’ús de la fiscalitat i la regulació, enfront de les empreses que produeixen alcohol o tabac manipulat, per ser addictiu, i també pel que fa a la producció de fàrmacs, els productes mal anomenats, en alguns casos, alimentaris o els plaguicides, pesticides, insecticides o en relació a la qualitat i la contaminació de l’aire i l’aigua. La frase coneguda “qui contamina paga” ja és devastadora, i vol dir: “paga, que pots continuar contaminant”. I reflecteix aquesta doble moral de pretendre protegir, quan el que es promou és el contrari. Aquesta és una imatge de la relació habitual i diària amb el Mal Comú[17]

Aquesta nova mirada hauria de promocionar lo preventiu, també, pel que fa al tracte animal i defugir totes aquelles activitats dirigides a convertir els animals en carns industrials a qualsevol preu, sense comptar amb el seu sofriment i el maltractament psicològic davant les formes d’alimentació i sacrifici, que no tenen en compte aquest patiment[18]. Tampoc es té en compte que tota aquesta tensió i por, que l’animal pateix, es transmet a cada cèl·lula de l’animal, que es queda amb aquesta informació, a més del procés hormonal i químic al que són sotmesos per augmentar de pes i volum. Tot aquest còctel és ingerit per humans que -a posteriori- patiran les conseqüències, especialment les dones -tan sensibles als canvis hormonals per ser donadores de vida- i nenes amb menstruacions anticipades i amb ovaris i pits poliquístics i altres degeneracions pel fet de menjar carns industrials. La justícia social també hauria de promocionar i aconseguir, definitivament, la justícia animal.

D’altra banda, diverses situacions afecten a la salut humana, com a vincle social. Nous valors emergents com la llibertat personal a triar les relacions i la forma d’entendre–cada vegada més mestisses en la cultura i els models familiars-, el sentit del concepte de família, la des-obligació de seguir unes pautes socials com quan i com s’han de dur a terme segons quins rituals socials: quan toca casar-se o quan tenir fills. Diversitat i mestissatge, ja és un fet. Tot això és un desafiament, que es té poc en compte, des de la vivència de la salut (anímica pel que fa a llibertat de triar i el benestar que suposa). Informació i formació ciutadana han d’integrar el coneixement de les estratègies preventives i no només les curatives, promovent el concepte de cultura i salut.

I això ens porta, encara, un desafiament més. Un sistema sanitari, reconvertit en sistema de salut, haurà de vetllar, molt especialment, davant d’un tema delicat com és la salut mental. Una humanitat que progressa, en la seva sensibilitat, cap a un concepte d’espiritualitat laica, no religiosa, cada vegada més, evidentment, pot arribar a percebre o tenir sensacions que tenen poc en comú amb la realitat tridimensional, sobretot en entrenaments meditatius que poden obrir portes cap a realitats no tangibles i poc explicables des d’una ciència materialista. S’hauria de dotar de coneixement i coneixements bastant intensos, a professionals del camp de la psicologia i la psiquiatria, per no caure en les temptacions polimedicalistes, que sol ser una manera de deixar fora de joc trets humans que no coincideixen amb l’estàndard i que és el que el sistema demanda (i l’hi demanda als professionals). Qualitats humanes que estan començant a brotar i que afecten a la percepció de la realitat, tal com està concebuda, des del limitat pressupost materialista, seran, i de fet ja estan sent considerades malalties mentals,no són valorades correctament, i conseqüentment, són avortades.

Un exemple fragant és el cas dels nens diagnosticats i, convenientment medicats, de trastorns de dèficit d’atenció i hiperactivitat (TDAH). La medicina no és aliena a la corrupció del sistema i, la psiquiatria, fa temps que abandera una revolució negativa: inventar malalties per als més febles, els nens. El poc coneixement a l’abast dels pares, la influència sobre ells dels professionals i com sempre, la por, facilita que aquests professionals, poc escrupolosos, dictaminin la necessitat d’empastillar als seus fills i així, i per fi,…” podreu, pares, “viure tranquils”. Això, abans de proposar portar-los a tenir contacte amb la Natura amb la finalitat que desfoguin aquest excés energètic. Segons la medicina oriental, la salut del teu fill, està a les cames. Quan els nens, no es “mouen”, alguna cosa els passa. Això, sí, hauria de ser motiu de preocupació.

La psiquiatria fa temps -sobretot als EUA, i Europa li va al darrere, que flirteja amb les farmacèutiques. L’última joia del manual de Pediatria i basant-se en el DSM-V (Diagnostic and Statistical Manual of Mental Disorders) que és la referència científica per als pediatres (EUA), assegura que un nen de cada cinc té un trastorn de salut mental. Un dels aspectes diabòlics és que es consideraran, les rebequeries infantils, com a brots malaltissos[19]. Afirmar i publicar aquestes dades, per part d’aquests Herodes contemporanis, són un insult a la intel·ligència humana. Les últimes declaracions, poc abans de morir, de Leon Eisenberg, el psiquiatre que “va descobrir” el TDAH, no han de ser tingudes en va. Quan estava a punt de morir,  en un brot de penediment, va explicar i confirmar que “el TDAH:” és un exemple de malaltia fictícia” . El setmanari alemany Der Spiegel[20], en un article sobre malalties mentals en la població alemanya, ho va posar en relleu. Això posa, per tant, de manifest, la seva gran mentida i la dels seus sequaços, al servei dels laboratoris habituals.

Punts * respecte a drets socials i accions polítiques per als ciutadans relacionats amb la seva salut: (* A desenvolupar a partir d’aquest esborrany i susceptibles de ser molt ampliats)

• Igualtat d’oportunitats i el dret a escollirz

• Exclusió de monopolis i pluralitat de proveïdors de salut o sanitaris que comporti el control de la despesa farmacèutica i sanitària.

• Adaptació dels horaris laborals a les necessitats de conciliació familiar.

• Implicació de la ciutadania en xarxes de col·laboració i voluntariat per ajudes socials als més necessitats i vulnerables. Establir xarxes de bescanvi no remunerables.

• Protecció dels ciutadans més vulnerables per situacions diverses.

• Polítiques sanitàries de despesa sostenible: Aprofitament de les Teràpies Naturals, com a mesures de medicina preventiva, en tots els àmbits de la salut. Reforç dels models terapèutics de demostrada eficiència i eficàcia, que siguin generadors d’estalvi, per a la despesa dels diners públics i, aprofitament de tots els models mèdics i terapèutics a l’abast, i promoció d’una Medicina Integrativa real. És a dir, la sinergia de tots els models terapèutics de reconeguda eficàcia.

• Responsabilitat compartida entre pacient i professional de la salut. Generant una medicina comprensible i entenedora. Practicar la Medicina de la Veritat[21].

• Transparència de la despesa sanitària i comptes públics a l’abast de la ciutadania. El ciutadà és el propietari del sistema de salut i sanitari

• Revisió dels sistemes de subsidiarietat i proximitat, amb atenció als ciutadans pacients, des de consultes o consultories de barri, per anar esplaiant la macro atenció hospitalària.

• Promoure el municipalisme sanitari i d’educació en la salut. Implicació dels ajuntaments en el desenvolupament des diversos sistemes de salut.

• Desaparició de les agències de salut públiques i reconversió com a empreses d’administració de la Salut, com a dret privat i personal. Promoure una atenció medica i sanitària de proximitat.

• Implantar un nou model, basat en l’administració del ciutadà dels seus recursos de diners públics per gestionar la seva salut. Generació del xec sanitari[22].

• Re-Construir ciutats i pobles saludables. Salut de l’aigua, de l’aire, la terra i l’ambient[23]. Crear centres d’educació en salut per facilitar i/o possibilitar, les etapes de creixement evolutiu dels nens i incloure -en les diferents etapes d’ensenyament a les escoles- les assignatures relacionades amb això i adaptades a les diferents edats per generar una cultura de la salut des de la base.

[1] El periódico de Catalunya:http://especiales.elperiodico.com/visible/desigualdad/2014.html

[2]Article a Pressdigital: http://www.pressdigital.es/texto-diario/mostrar/512718/pobreza-severa-afecta-3-millones-medio-personas-espana?utm_source=newsletter&utm_medium=email&utm_campaign=Newsletter%20www.pressdigital.es

[3] Els accidents vasculars al cervell, els ictus, que deixen sense reg una zona per una obstrucció d’un vas sanguini, tendeixen a la baixa entre les persones que més els pateixen, els majors de 60 anys, però, entre la població de 25 a 44 anys, ha crescut un 43% en els últims deu anys. El fenomen és general a tot el món occidental per als ictus isquèmics (no per als hemorràgics, que és quan un vas sanguini es trenca, i mantenen una freqüència estable). Les xifres es repeteixen en Estats Units, a Dinamarca o a França i la línia ascendent s’ha empinat, sobretot, a partir dels anys 2000. (Font: Ana MacPherson, La Vanguardia)

Els fàrmacs que intenten reduir la hipertensió, les arítmies i algunes altres formes de malalties cardiovasculars, són, en l’actualitat, el que més es prescriu en els Estats Units. Un de cada tres adults – ,aproximadament 75 milions de persones-, són diagnosticades, en aquest país,per hipertensió arterial i moltes d’elles presenten pre-hipertensió. Al voltant de 15 milions de pacients, en els Estats Units, tenen alguna forma d’arítmia cardíaca. Els fàrmacs més comunament prescrits, per tractar aquestes patologies, són els anomenats “bloquejadors dels canals” o,”antagonistes”, els quals inclouen bloquejadors de canals de calci, sodi i potassi. Les vendes d’aquests fàrmacs han aconseguit 6 mil milions de dòlars, a nivell mundial. Als Estats Units els bloquejadors dels canals ocupen el vuitè lloc entre els fàrmacs que més es venen. Però els bloquejadors de canals de calci (BCC) Inhibeixen la producció de col·lagen en les cèl·lules de la paret vascular. (Font: Dr. Rath Research Institute / http://www.drrathresearch.org

[4]Article D. Salud:  http://www.dsalud.com/index.php?pagina=articulo&c=582

[5]Llibre denuncia: http://www.casadellibro.com/libro-traficantes-de-salud-como-nos-venden-medicamentos-peligrosos-y-juegan-con-la-enfermedad/9788474269130/1122417

[6]Per què estan fumigant el mon?https://www.facebook.com/permalink.php?story_fbid=453815911441743&id=171854619637875

[7]Cal recordar que aquest referèndum va resultar polèmic a causa de que el PSOE s’havia manifestat en contra de l’ingrés a l’OTAN abans d’entrar al Govern, usant el lema “OTAN, d’entrada no”. En el referèndum va proposar el sí a la permanència. Un altre dels motius va ser la redacció de la pregunta, que l’opinió pública va considerar tendenciosa per encaminar cap al “sí” al referèndum. De fet el Govern va fer campanya pel “sí”. A Catalunya va guanyar el “no”.

[8]Chemtrails, enllaç:

https://chemtrailsvic.wordpress.com/que-son-els-chemtrails/que-fumigan-y-para-que/

http://www.eldiario.es/ciencia/Chemtrails-fallido-plan-exterminar-Humanidad_0_203680372.html

[9]Enllaç a la “asociación de cielos limpios”: http://anecieloslimpios.blogspot.com.es

[10] Al Regne Unit, les indústries papereres (o altres) instal·lades en les lleres dels rius no poden fer servir l’aigua en les seves fabriques directament del corrent prèvia del riu, sinó que l’han d’agafar “en aigua passada” i tornar-la aigües amunt . D’aquesta manera si deixen anar aigües brutes i contaminades ells en són els primers damnificats.

[11] Font: Drs. Mario Moncayo i Carlos Moncayo i entre d’altres col·laboradors: Goio Iturregui (Instituto Moncayo):  http://www.institutomoncayo.com/introduccion_introduccion.html )

[12]Veure punt 2: La pobresa severa afecta ja a més de 3 milions i mig de persones.

[13]La majoria dels nous contractes de metges i infermeria son temporals: http://www.pressdigital.es/texto-diario/mostrar/553378/inmensa-mayoria-nuevos-contratos-medicos-enfermeros-temporales?utm_source=newsletter&utm_medium=email&utm_campaign=Newsletter%20www.pressdigital.es

[14] El Nou Ordre Social. Rudolf Steiner. Ed. Antroposòfica Argentina:

“El benestar de tota una comunitat de persones que treballen, serà més gran com menys cadascun dels seus membres requereixi per a si mateix el producte del seu treball, és a dir, com més d’aquest producte el cedeixi al proïsme, i com més les seves pròpies necessitats es satisfacin, no de la seva pròpia feina, sinó del dels altres “. Tota estructura dins d’una comunitat de persones que estigui en contra d’aquesta llei, necessàriament produirà, amb el temps, i d’alguna manera, misèria i indigència.”

[15] Això només és una mostra de com funciona el ‘Mercat’: Dos dels principals fabricants de begudes ensucrades a nivell mundial, Coca-Cola i PepsiCo, van finançar als Estats Units a 96 organitzacions que tenen un important paper en la promoció d’hàbits saludables i la lluita contra l’obesitat o la diabetis, malalties potenciades per l’alt consum de sucres. L’objectiu era “millorar” la imatge dels refrescos i restar suports a les lleis que limiten el seu consum, diu l’estudi. Entre els principals receptors de fons en concepte de “esponsorització” estan l’Associació de Diabetis de EUA i la Fundació d’Investigació de la Diabetis Juvenil, així com la Societat Americana de Càncer. També es troba la més gran associació de metges del país, l’AMA, la Creu Roja i el Centre de Control de Malalties, la principal agència del Govern encarregada de la protecció de la salut i la promoció d’hàbits sans. Entre els beneficiaris també estan la prestigiosa Universitat de Harvard, la de Washington i la de Geòrgia.

A Espanya, desenes d’entitats, incloses diverses universitats, reben diners de Coca-Cola, tal com ha publicat la mateixa empresa aquest mateix any. Una de les organitzacions que més fons rep, més d’un milió d’euros a l’any des de 2011, és l’Institut Europeu de la Hidratació. Aquesta fundació finança estudis científics i compta amb un pressupost multimilionari, aportat per la pròpia Coca-Cola, segons va revelar The Times. L’organisme recomana el consum de begudes esportives i refrescos com els que fabrica l’empresa. Aquest institut té a la ‘Universitat de la Laguna’ com una de les seves quatre organitzacions cofundadores. (Font: The Times i el País octubre 2016)

Llista d’empreses espanyoles: http://www.cocacolaespana.es/salud-nutricion/colaboraciones-y-becas-investigacion-listado-organizaciones

[16] Es permet la venda de tabac al qual s’han afegit substàncies no declarades en l’embolcall del producte com hauria de ser per llei. Les campanyes del govern parlen que hi ha fins a 70 substàncies cancerígenes en el tabac que es comercialitza a Espanya. Si el tabac és una planta que pot ser conreada ecològicament, és que pot existir tabac ecològic sense additius. La pregunta és per què el govern permet la perversitat de comercialitzar tabac enverinat a la població. Cal ser un corrupte moral de gran categoria per permetre aquestes activitats comercials que són clarament criminals, ja que atempten a la salut pública i són altament cancerígenes i addictives; cosa que el tabac lliure de tòxics, per la seva naturalesa, no faria mai.

[17]El mal comú: https://criteriiconsciencia.org/el-mal-comun/

[18]Enllaç a l’article: http://www.foodispower.org/es/la-cria-de-pollos-para-carne/   Enllaç vídeo: https://youtu.be/uNgLEAT6FHQ

[19] DSM: els nens amb un mínim de “tres episodis setmanals d’irritabilitat, arravataments i enrabiades durant més d’un any, seran diagnosticats amb el “trastorn de desregulació disruptiva de l’estat d’ànim”. Font: http://www.bebesymas.com/salud-infantil/todos-los-ninos-tienen-un-trastorno-mental

[20] Enllaç a l’article: http://www.spiegel.de/spiegel/print/d-83865282.html

[21]Enllaç a l’article: http://www.elmundo.es/papel/historias/2016/06/06/57553abde5fdea8d528b4577.html

[22] Aquesta proposta també és vàlida per al departament d’Ensenyament. Cada família hauria de tenir el dret a administrar el seu xec escolar. Això vol dir que la família tria l’escola i amb els diners públics al seu abast, paga. Amb això acaba el dilema escola pública- escola privada. Totes les escoles són privades. Els pares trien -en funció de la seva ideologia i sentir- l’escola per als seus fills. Els diners públics ho paguen. L’ensenyament deixa de ser tutelat pel govern i els polítics i l’ensenyament i les universitats són tots lliures. Els responsables són els pares i els mestres; mai els governs, ni l’Estat.

[23]Contaminació ambiental a Barcelona : http://www.ara.cat/societat/barcelona-contaminacio-diesel_0_1486651549.html