Algunes consideracions, preguntes i prou respostes.
Alguna vegada en les nostres trobades, hem comentat que els éssers humans som netament projectius. És a dir, veiem en els altres i en les situacions que experimentem (també en les que ideem o imaginem) allò que en nosaltres i per a nosaltres pren carta de naturalitat i normalitat. Creiem quelcom; i veiem el que hem cregut veure, en funció del que creiem. Allò de “veure per creure” queda reduït a quelcom miraculós o paranormal, en tot cas.
Això es fa especialment evident a l’hora de lloar, criticar o emetre judicis sobre qualsevol persona o situació que se’ns presenta. La mesura dels nostres comentaris la sol donar el nostre equipament anímic-psicològic i ideari. D’això en resulta que només podem emetre sobre alguna cosa, allò que apreciem o menyspreem en funció del que sabem, coneixem o considerem sobre la naturalesa humana (en els termes que la cultura, cada cultura, ho designa) i les seves produccions.
Allò que no tenim conscient en el nostre interior, no ho veiem. No ho podem veure. Perquè no ho creiem. No ho podem creure. Allò que no acceptem o rebutgem per semblar-nos aliè a la lògica ( “la nostra lògica personal”) o allò humà (el que “entenem” com humà) o racional (cosa que tots suposadament gaudim), simplement no pot ser.
Des d’aquest punt de vista, qualsevol situació que un ésser humà comú no concep com a possible, senzillament no es pot considerar. No existeix.
Tots participem d’aquesta disposició, ja que com humans comuns i encara que a més tinguem les lògiques diferències en funció d’on i com vivim, és la disposició de “sèrie”. I des d’aquest lloc comú és des d’on Criteri i Consciència pot fer l’esforç d’anar més enllà. De fet, és el que li dóna sentit a la nostra tasca.
Solem comentar que no podem pensar que som o estem aliens a la nostra història, ja que hem format i estem formant part d’ella. Contribuint a desenvolupar-la. Com a uns més. No podem dir que el que ha passat no ens pertoca o no ens afecta, perquè no estiguem d’acord. Tenyeix les nostres vides i tenyeix als nostres iguals també.
El que si podem fer és destil·lar de les nostres vivències i experiències (no només les pròpies, sinó també les que els nostres contemporanis comparteixen amb nosaltres) el més significatiu. I amb això, elaborar noves lectures, preguntes i respostes de la nostra quotidianitat. I com l’edat no ens ha tret la valentia (o gosadia, en funció del que dels nostres treballs en surti) podem atrevir-nos a fer aportacions sobre la realitat. La nostra realitat. Intentant que els prejudicis i projeccions ens dificultin el mínim possible la nostra tasca autoescollida.
Hi ha una qualitat imprescindible (no l’única, és clar) per conèixer la realitat: la innocència. És aquesta qualitat que permet acollir qualsevol experiència com si fos la primera vegada i que queda recollida en la nostra interioritat, tal qual. La seva introjecció genera múltiples reaccions i respostes internes i de vegades exterioritzades. Sobretot en els infants, que són els que tenen la innocència com a element insubstituïble per aprendre i integrar-se -si poden- en la realitat. Els adults només podem disposar d’aquesta qualitat si lluitem per recuperar-la.
La importància d’aquesta qualitat, rau en la seva autenticitat, la seva veracitat. Un exemple ens el dóna el conte de “El nou vestit de l’emperador”, que com solen ser els contes clàssics, és un model d’ensenyament simbòlic i a voltes bastant literal.
Com adults plens d’experiències, prejudicis i temors, a més de totes les altres atribucions dels nostres egos, per acollir tal qual una experiència hem d’apartar el nostre bagatge i escoltar i sentir el que l’experiència en qüestió sigui. Requereix disciplina, molta. Però es pot aconseguir, encara que sigui una tasca contínua i exigent.
El que si tenim els adults és ignorància. Tanta que comparada amb la nostra saviesa sempre guanya el que ens falta per saber. Per molt.
D’altra banda, és una tasca humana necessària i encomiable, reconèixer la pròpia ignorància i lluitar per disminuir-la. Que a més pot tenir com a efecte secundari beneficiós, la disminució de la nostra importància personal; el pes del nostre ego. I hi ha persones, grups i organitzacions que això ho valoren. Són aquelles que s’enfoquen en veure què es pot fer per construir el bé comú. I Criteri i Consciència vol ser una d’elles.
Podríem citar tres elements imprescindibles per construir qualsevol cosa en aquest món: tocar de peus a terra, ser objectius i interessar-nos realment pels altres.
Poden ser també criteris per analitzar qualsevol cosa que la vida ens porti, tant interna com externament, ja que en la pràctica demostren la seva utilitat a l’hora de construir alguna cosa també en l’àmbit social.
Com a últims elements que incloem en aquest document, per aprofundir en el tema proposat (crisi, cultura i memòria), escollim la Naturalesa i la veritat.
La Natura perquè si som capaços d’observar i aprendre d’ella, tindrem un àmbit en el qual sentir-nos que formem part i que la podem utilitzar per comprendre’ns, malgrat la nostra complexitat com a éssers humans.
La veritat, perquè essent una cosa que es pot observar – que no posseir, ja que no és un objecte- susceptible de ser ampliat i complementat per quants més punts de vista millor, en conèixer-la es pot convertir en fonament personal i cultural.
Recapitulant. Anem a tractar de ser innocents en l’observació del que analitzem. Anem a tractar d’apartar els nostres prejudicis i supòsits sabers del que tractem. Anem a tractar de ser humils i assumir (encara que sigui per uns moments) que potser siguem ignorants del que creiem saber; que potser no hem sabut llegir les coses correctament i completament. Anem a prendre la naturalesa com a model per analitzar el que passa en la nostra realitat, que encara que sigui artificial, està generada bàsicament entre éssers humans. Fet això, tractarem de veure quina faceta o quina veritat hem pogut descobrir o evidenciar.
Estem al mateix temps convidant a qui llegeixi aquestes pàgines, al fet de que s’observi en aquest treball. Que pugui notar tot el que en el seu interior es pot remoure i rebel·lar davant d’aquest intent.
Crisi. Quan és natural, és una part d’un procés que ineludiblement, implicarà canvis en qui la viu.
Sigui com a fase en un procés de maduració, transformació o malaltia de l’individu o sigui quan esdevé en mort. Les crisis en els éssers vius (plantes i animals per exemple) solen donar com a conseqüència resultats previsibles. En tots menys en els éssers humans. En nosaltres cada fase evolutiva sol culminar amb una crisi més o menys sostinguda o evident. Però la reacció i disposicions que sobrevinguin a cada crisi no segueixen un sol patró ni és de el tot previsible. Sobretot, a nivell psicològic.
Quan es tracta de l’àmbit social, essent quelcom similar (ja que el que és social ho formem éssers humans, que som éssers naturals) és més complex d’analitzar i de diagnosticar.
Vivim en una època crítica, més que de crisi, encara que estigui plena de crisi a la vegada.
Avui dia cada individu reclama la individualitat, la seva importància individual. I així, a escala d’humanitat. En les últimes dècades és notori que cada persona vol que la seva opinió, judici i persona sigui tinguda en compte. Que se’l reconegui, ja sigui per una qüestió de fama i de seguidors de les seves “gestes o mèrits” o per la seva lluita veïnal o social, per exemple. I és així perquè en nosaltres hi ha un fort impuls que demana que es reconegui que cada individu té alguna cosa de singular. De únic. I en cada tipus psicològic es podrà manifestar de maneres diferents. Però l’impuls de fons, comú, persisteix. Buscant un reconeixement individual es mostra antisocial, però alhora demana als altres ser tingut en compte, per tant mostra la seva necessitat d’inclusió i pertinença a l’àmbit social.
Una cosa semblant als processos que viu un ésser humà comú en l’etapa entre l’adolescència i la joventut, conegut per tots els que hem viscut aquesta etapa. Necessitat de ser tinguts en compte, diferenciats de tots els altres però inclosos en un grup o organització on comparteix ideologia, moda, problemes o hobbies.
Amb varietat de respostes i actituds, més o menys tothom “supera” aquesta etapa i s’encamina cap a l’edat adulta. Essent clau per al seu futur desenvolupament com a adult, el que es gravi en la psique de cada persona al travessar la joventut, pot ancorar-se en la seva personalitat i acompanyar-lo tota la vida. A partir de la joventut, s’obre una etapa àmplia en la qual cada persona pot desenvolupar i aprofundir els seus aspectes fonamentals com a ésser humà. Però, el com integri la seva etapa juvenil i el que hagi après i comprès en ella, serà clau. Sobretot, per progressar en la seva maduració i enriquiment o no fer-ho. Encara que es pugui canviar.
Fins aquí aproximadament, hem fet un lleu repàs a com actua la naturalesa en els éssers humans individuals a hores d’ara. Naturalesa sobretot psicològica.
Pel que estem vivint a nivell social, no sembla que sigui la mateixa forma d’experiència, entre altres coses perquè a nivell mundial, no opera només la natura. No podem determinar de la mateixa manera els marges o crisi de les diferents nacions o grups de nacions. Les construccions, els pactes, acords i desenvolupaments de plans d’acció, nacionals i internacionals, no estan alineats amb cap procés natural. Són artificials, perquè estan desenvolupats per éssers humans. Més concretament per interessos d’éssers humans.
Cultura. Gran paraula que comporta allò que sustenta i fins i tot dota d’identitat a persones, pobles, nacions i èpoques.
Cada etapa, en cada lloc del globus, ha deixat senyals dels èxits, crisis i experiències que han succeït. En els últims cinc mil anys, fins i tot en forma escrita. Anteriorment a través de l’art, l’artesania i la tecnologia hem pogut observar les seves manifestacions externes.
Des del Renaixement fins als nostres dies, aquells que han anat sent convertits en referents culturals, s’han atribuït (o els ha estat atribuït) el dubtós i complex encàrrec “d’actualitzar” o interpretar tot el que ha passat històricament abans de la nostra època. I amb aquest filtre, re-anomenar i donar un significat a tot l’anterior, vist des d’un punt de vista que ara puguem comprendre. En el supòsit de que ara estem més dotats i som més intel·ligents i capaços de comprendre la realitat i el que els passava, que els que ho van viure. Canviant les seves paraules per les “nostres” i els seus significats per les interpretacions que -a la nostra època- poden ser enteses i acceptades, segons aquests referents culturals. I amb tot això, obligar-nos a aprendre-ho, repetir-ho i acceptar-ho com la veritat. Una suposada veritat elaborada de la manera descrita, amb el ‘plus’ d’assertivitat que dota el cognom de ciència.
Actualment estem sent testimonis d’una nova situació. Tot i que hi hagi una lectura imposada (més o menys globalitzada) de la història a partir dels referents que s’han volgut fer destacar com a tals, en la nostra quotidianitat i gràcies a les tecnologies de la informació i la comunicació tots (els de la vessant amb capacitat per a això a la Terra) podem exposar la nostra visió i interpretacions del que està passant en temps real. També col·locar en llocs accessibles aportacions artístiques (musicals, pictòriques, literàries, etc.) per a un potencial coneixement i reconeixement que la cultura contemporània és plural i múltiple. En aquest procés nostre d’individuació, tothom hi vol tenir un lloc i ser escoltat i reconegut. Quan avancem en aquesta etapa pot explicar-se que la pluralitat d’expressions i experiències ha marcat de forma indeleble la història. És un canvi. També i sobretot de consciència. Però encara és només un inici.
Hem recollit en el nostre procés la necessitat d’acollir el dolor i l’oblit que la cultura que ens han imposat (des dels criteris i models ja nomenats) ha fet amb aquells que, no estant alineats amb aquesta imposició i els seus derivats, no trobaven lloc d’expressió. Valents organitzacions han mirat el sofriment i li han donat i li donen un lloc en les nostres vides, amb l’impuls de que siguin integrades en les nostres consciències. Dura tasca, ja que els que van imposar l’oblit no han deixat de tenir els mitjans per mantenir en els nostres aprenentatges i mitjans de comunicació la visió de la història i els significats que es van determinar com a veritables “científicament”.
Essent l’anomenada cultura un concepte que té múltiples facetes, a la fi el que perviu és el que s’assimila socialment. Allò que traspassa generacions i va vestint com a folklore els senyals d’identitat d’un grup, poble, nació o etapa. Però en aquests temps nostres ha aparegut el que es coneix com a subcultura. Allò que sorgeix al marge de la cultura establerta. Persones i grups van construint i desenvolupant produccions, parers, opinions i criteris no convencionals. Sense aval científic moltes vegades, però amb aval humà.
A més, avui en dia és factible autoeditar produccions, de manera que elaboracions no recolzades per entitats grans poden arribar al públic. Sense arribar a ser competència per a la cultura imposada i per tant majoritària, l’expressió particular pot ser accessible.
Aquesta possibilitat evidentment inclou qualsevol forma d’expressió, sigui en imatges, text, etc. De la mateixa manera que pot vehicular tota la gamma de parers amb o sense filtres ètics, amb els riscos i capacitats que això comporta. Risc aparellat amb l’expressió voluntària i sense censura externa. Anirem observant i vivint què va allotjant-se de tot això.
Però d’aquesta amalgama d’estímuls que els éssers humans estem vivint, poden sorgir altres espais. Poden sorgir perquè els podem idear, construir i desenvolupar.
Paral·lelament al procés d’individualització que vivim, cada un de nosaltres com a representació de la humanitat, podem esforçar-nos per no només viure-ho. Podem reflexionar-hi. Podem treballar per acollir el que la humanitat està vivint i ha viscut i tractar de visualitzar els possibles futurs que ens esperen.
Novament, si prenem com a referència la naturalesa podrem enfocar aquest repte. Quan cada ésser humà individual, se sent protagonista de la seva pròpia biografia (quelcom així com sentir-se major d’edat, tenint edat suficient per a això, és clar) es planteja possibles camins per al seu desenvolupament individual. Ha de tenir en compte el seu bagatge, capacitació i possibilitats per no fantasiejar impossibles, que en qualsevol cas s’esfondrarien si no estava alineat amb la seva potencialitat personal i social. Després ja es van fent correccions per adequar el procés als temps i condicions. Això podria definir-se com adequat i assenyat.
Traslladat al plantejat a escala d’humanitat, seria iniciar un espai de ‘supra-cultura’. Un nivell de cultura extret dels significats i significants. Un nivell exigit per la recerca de la veritat que es pot extreure de tota experiència. I per descomptat configurada per la pluralitat de visions que puguem reunir en aquest procés. Com més objectius siguem, millor. Com més contribuents a aquest espai, millor.
Quan els que trien la cultura que hem d’aprendre, la dissenyen, ja estan configurant el futur que volen per afavorir les persones que tenen el poder de governar les tendències en el pensament, les emocions i les activitats dels que estem subjectes a les seves influències. Saben també (qüestions de coneixement i d’estadística) els biaixos a escala humana que les seves decisions podrien generar. De la mateixa manera que es pot preveure que hauran individus que no se sotmetran a les seves influències. Una qüestió de voluntats i de consciència.
Des d’aquest límit que vivim i amb aquesta perspectiva que volem tenir i sostenir, s’alça com una posició moral necessària, emprendre la construcció d’aquesta supracultura. Amb aquest coneixement (des de la humilitat rotunda que té la nostra situació) podem contribuir en la construcció del bé comú en el futur. Sense obviar que el mal comú seguirà existint i formant part del nostre conviure. Perquè és també part del que és humà i només la fèrria decisió de sotmetre-ho individualment (qui ho triï i vulgui fer) pot fer-ho desistir. Per molt present que estigui, no és imbatible.
Memòria. El que ens permet aprendre i sostenir el nostre aprenentatge.
De nens la posseïm en dimensió superlativa. Hi ha molt per aprendre per integrar-se en aquest món, que apareix com a nou per als nouvinguts a ell. Cada nova capacitat o qualitat humana que es desenvolupa ens exigeix grans dosis d’esforç i voluntat, que els nouvinguts compleixen amb comoditat perquè la seva dotació vital ho permet. Amb entusiasme la majoria de les vegades, encara que hi hagi episodis dolorosos en els processos també. I tot plegat ens acompanya el créixer. I va conformant el nostre cos, però la nostra psique també. Desenvolupant-se tot a l’una, amb les seves metamorfosis i canvis, ment i cos guarden record de les seves vivències, encara que la consciència guardi només els resultats i alguns records capitals. Però sabem que tot el que vivim ha contribuït en la nostra formació.
Aprenem a gatejar, a alçar-nos i després a caminar. I després correm i saltem, els que podem fer-ho. I oblidem el que va costar i els cops que ens vam donar per aprendre. Però caminem; sense pensar en com fer-ho.
Aprenem a parlar, llegir i escriure. I els que ho fem no necessitem tornar-ho a aprendre, llevat accidents. Aprenem i oblidem. La nostra memòria naturalitza els aprenentatges i els integra en el nostre fer.
Tothom qui fa un treball personal, qui es decideix d’adult a revisar la seva biografia, sap que pot recuperar els seus records, perquè en el seu interior hi son. Per molt oblidats que els tingués la seva consciència. També qui precisa de treball sobre el seu cos, ha pogut experimentar que en els seus músculs adolorits o contracturats a l’anar resolent els seus danys, han pogut aparèixer en records les situacions que van generar el problema. Sobretot quan hi ha hagut una somatització de conflictes psicològics. El nostre ser recull en la nostra memòria la seva trajectòria, que la nostra consciència pot veure.
Moltes vegades reprimim o fins i tot neguem els records d’experiències doloroses o traumàtiques. Són aquelles situacions que la nostra consciència no pot o no vol sostenir. Pot ser que ens faci vergonya alguna cosa que patim o vam fer. Pot ser una paraula, un acte, un ambient o un temps. Això també ens conforma en la nostra personalitat, encara que no parlem d’això i ho ocultem. A nosaltres i als altres. I amb el temps, potser fins i tot ho oblidem. Però en la nostra memòria hi és perquè ho hem viscut. I moltes vegades, la vida ens ho torna a portar. Recupera la nostra memòria, segurament perquè alguna cosa més hem d’aprendre. Del dolor més intens i profund, també podem aprendre.
Seguint el model que fem servir en aquest document, podríem veure què tal està la humanitat en el seu aprenentatge. Quines relacions guarda amb la seva memòria, que és la memòria de les persones, dels pobles, de les nacions i les seves generacions. Què estem aprenent, que hem oblidat i per què. Quan.
Diuen a més que la història es repeteix, de manera que faríem bé en recuperar els records (al menys els que tenim els que compartim aquest temps) per no haver de tornar a aprendre. Sobretot aquelles experiències que ens han generat (com a humanitat, a l’escala que sigui) dolor, patiment i morts, no naturals, és a dir aquelles no generades per la natura.
Potser la història tendeix a repetir-se perquè encara no hem après alguna cosa substancial. Perquè ara que estem aprenent a ser individus, tenim molts límits per descobrir i respectar i altres per franquejar. I ja podem d’avant mà esperar que patirem cops, encara que no només, per naturalitzar la nostra individualitat amb altres que estan en el nostre mateix procés. Individus i humanitat.
Precisament la unió dels nostres records en aquest procés d’individuació de la humanitat és el que pot conformar la nostra memòria col·lectiva, però sobretot conscient. Per aprendre i mostrar.
Quan hi ha salut, és a dir un estat d’equilibri de les funcions i relacions individuals (també col·lectives) tot sembla fluir. No tenim excessiva consciència del nostre organisme. Fins que apareixen les molèsties o el dolor, moment en el qual lliurem atenció a allò que ens fa mal.
Si el malestar està localitzat, buscarem el remei per eradicar-lo. I si és general, buscarem més extensa o profundament per esbrinar l’arrel del mal. Ho fem a nivell individual, però també ho podem fer a escala d’humanitat, encara que pugui ser més complex.
Exceptuant accidents inesperats, si un mal ens afecta caldrà buscar-ne les causes en el passat. Quins hàbits o situacions han pogut desenvolupar l’esmentat dolor o dany. Com el mal comú segueix present, si un mal ens fa mal “de prop” segurament buscarem les causes i el remei perquè no ens afecti a “nosaltres”. Una mostra d’aquest egoisme que estimula el mal comú, està sent (a escala global) tot el que s’està promocionant com a interès i preocupació per l’estat de la nostra biosfera i planeta. Ens preocupa perquè potser a nosaltres o els nostres descendents ens afecti impossibilitant una vida de qualitat o fins i tot poder viure-la.
Si recuperem la memòria temps enrere, veuríem que en cultures i civilitzacions antigues això seria implantejable. Com se’ls podia acudir danyar allò que els dóna la vida i la possibilitat de viure-la! Fins fa ben poc històricament, la majoria dels pobles consideraven la Terra com un ésser viu i això per descomptat no permetia que l’egoisme individual o col·lectiu la tractessin de destruir. Des d’aquest punt de vista de memòria històrica, el més lògic és detectar la causa d’aquestes conductes destructives i eradicar-les. Si ho ha originat el consum de combustibles fòssils, s’atura el consum i punt. Hauríem de parar la producció dels que el produeixen i donar alternatives immediates als consumidors. Per descomptat fer que el que ha causat el mal no es torni a repetir.
La solució és lògica i senzilla, però no s’aplica tot i que fa dècades que es parla del problema. I davant d’això són poques les interpretacions possibles. A saber: o no es pot o no es vol. Poder es pot ja que ja hi ha diverses alternatives funcionant amb plena normalitat. Llavors només queda el no es vol. Pot ser que no es vulgui per la pèrdua de poder i influències econòmiques i prefereixen mantenir la tendència cap al desastre. O pot ser que no es vulgui perquè el que es vol és precisament el desastre.
Per molt pervers que sembli (que ho és) qualsevol d’aquestes opcions comporta dany per a tots, inclosos els que l’han generat. No és raonable humanament parlant. No és ètic ni ecològic ni imprevisible, ja que la maquinària porta més d’un segle funcionant i els senyals fa temps que ens arriben.
La humanitat comuna no ha generat aquest problema tan greu. Com a màxim hem estat còmplices necessaris i inconscients. I ara ens toca, en la mesura que puguem i ens deixin, canviar les nostres vides per la consciència que anem tenint. Uns hàbits i recursos que ens van dir que ens anaven a facilitar i fer més agradable la vida. Però no ens van dir els costos globals ni les conseqüències. Ni els interessos o els objectius que busquen els que els van crear i van desenvolupar.
El que cal és que guardem memòria de tot això que passa. Qui ho va generar i com repercuteix en la globalitat. I com llops amb pell de xai, ens van donar una poma enverinada que mengem. El mal comú pot i ho fa, viure al dia gaudint individualment de la situació “privilegiada” que té. Oblidant-se del dany que causa a altres o al seu propi futur, per no parlar de la Terra. Però qui el va generar i el sosté contra tota raó i lògiques humanes, no és el mal comú. És un mal genèric. Genera mal i es beneficia amb això i n’utilitza alguns per sostenir i defensar el seu dubtós privilegi. Que és in-humà pels seus efectes.
Moltes veus en molts llocs porten anys denunciant aquest procedir concret. Veus sufocades la majoria de les vegades per les policies que protegeixen els polítics responsables socials de canviar això. L’única violència legítima que és la de l’Estat (els estats, que en això estan d’acord) és la barrera infranquejable perquè la veu dels individus conscients arribi als polítics. I així segueixen les coses. Els polítics elegits pels ciutadans no canvien el que ens fa mal i farà mal a tots. I de nou, no ho canvien perquè no poden o perquè no volen. I el dany continua augmentant. Còmplices conscients doncs dels generadors del mal.
Ja que la realitat no és lineal, hi ha diverses lluites de forces (també en la política) que estan tractant de revertir el problema generat. Com més recolzades estiguin per la consciència col·lectiva, més capaços seran de aconseguir-ho. Però aconseguir-ho, no serà fàcil. Estem immersos en el problema que han generat a la biosfera i els seus efectes (directes i indirectes) encara no ens afecten vitalment a la majoria. Encara podem mirar cap a altres costats o cap al nostre propi melic.
Però romanguem amb la memòria del nostre bagatge humà, per veure què hem de recordar per aprendre. Dèiem que el dolor ens permet fixar-nos en el que ens fa mal, però sobretot buscar les causes que van generar el nostre dolor. Recordem que encara que només sigui una part de la humanitat que pateix, el cos de la humanitat sencera el pateix en alguna mesura. I si no s’atén a aquesta part que pateix, tot l’organisme tard o d’hora ho sentirà.
Una de les qüestions més doloroses sempre és la guerra. En ple segle XXI estem essent testimonis de diversos conflictes bèl·lics, cap d’ells justificat pel bé de cap poble.
Per molt que els que les generen i sostenen des dels despatxos o els palaus diguin una altra cosa. Els que pateixen no són ells, excepció feta de quan perden, els que perden perquè han perdut coses o poder.
El dolor no es “redueix” als contendents directes. No només els que lluiten es fereixen o moren. A més, es generen onades de forçats immigrants que, de sobreviure, es veuen condemnats a la deportació a unes situacions tràgiques. Els que poden allunyar-se suficientment dels seus països (encara que no hi hagi guerres també s’està donant el fenomen immigratori per altres motius no menys dolorosos) i arriscant-se arriben als països en pau, no tenen unes bones expectatives precisament. Esperem que les seves experiències ens puguin ensenyar el que han pogut aprendre, els que puguin fer-ho.
El segle passat va estar també marcat per guerres i tragèdies de magnituds desconegudes fins llavors. La primera, però sobretot la segona guerra mundial han estat una fita en la història de la humanitat. Els que la van desencadenar no buscaven tampoc el bé del seu poble. Molt menys el bé dels altres pobles que es van veure implicats en el conflicte. I tots els soldats i pobles implicats ho van patir en la quantitat més gran de la història. En nombre a el menys. Quant dolor!
Dècades després, què hem après com a humanitat d’aquestes catàstrofes? Què s’ha aposentat en les nostres cultures occidentals com a coneixement assentat en la nostra memòria? Quines línies vermelles hem traçat individualment per no repetir (al menys no en el nostre nom individual) el que va sustentar el col·lectiu dels que recolzaven el conflicte? Si veiem que les mateixes ideologies que la van desencadenar, actualment estan en alça, sembla ser que no massa com a humanitat.
També en la segona guerra mundial es va donar un esdeveniment que encara ens deixa sense veu. Allò que han anomenat holocaust, que significa sacrifici. D’una forma sofisticada, complexa i sostinguda durant anys, es va executar un pla per a exterminar a tota persona que estigués vinculada genèticament amb un poble: l’hebreu. A prop van estar d’aconseguir-ho, amb el silenci còmplice de molts actors. De nou, això no buscava el bé de cap poble sinó tot el contrari. I encara que de nou es va comptar amb la col·laboració del mal comú d’aquell moment, va ser projectat per un mal genèric.
Va ser això tan terrible, tan insospitat per la gent comuna (pels propis hebreus sense anar més lluny) que les persones que no estaven “infestades” per la complicitat o la gènesi de la barbàrie no podien creure-s’ho. No podien concebre un mal d’aquestes dimensions concentrat en un poble (a més d’altres col·lectius i persones que també van ser inclosos en la mateixa barbàrie, sense batalles) que intentava en molts casos ser un europeu més, un ciutadà més. Un mal que va legislar el procés.
No sent suficient l’extermini conscient d’aquestes persones, es va buscar en ells i elles l’aniquilació de la dignitat humana, com els testimonis acrediten. Els records i escrits dels supervivents han arribat fins als nostres dies per elevar un crit al gènere humà dient: que això no passi mai mes!
Tenim la memòria plena dels records que aquesta situació va generar. Molts llibres i investigacions s’han fet per documentar i explicar què va passar. I tots els que tenim sensibilitat i interès per aquest tema guardem en la nostra memòria les imatges i els relats dels qui ho van viure.
Llavors, què hem après com a humanitat d’aquesta experiència? Què s’ha assentat en la nostra cultura universal que reculli aquest “QUE AIXÒ NO PASSI MAI MÉS”?
Sabem qui van ser els autors d’aquesta pàgina de la nostra història recent. Però sabem per què es va voler sacrificar una cultura concreta personificada en els seus portadors, descendents i altres persones que fins i tot havien renunciat d’aquesta procedència? Què té aquest poble, la seva genètica fins i tot, perquè es decidís el seu extermini? Quines qualitats o característiques van decidir als seus botxins (nazis, no ho oblidem) que havien de fer-los desaparèixer? Què podien témer d’una cultura que feia mil·lennis no feia la guerra contra ningú?
Sabem que van fer un sacrifici terrible que no van poder concloure, segons els seus objectius. Sabem que quan s’ha fet un sacrifici, perquè així ho testifica la història, es feia per acontentar o calmar un déu. També sabem que quan aquests sacrificis es feien amb éssers humans, la cultura que els realitzava tenia déus sagnants i això passava tant a l’Amèrica precolombina, com a Europa, l’Índia, Orient mitjà, … amb els seus noms registrats per al nostre coneixement. I per molts segles que hagin passat en alguns casos, sabem que no són mites o llegendes, sinó veritat. Desconeixem a qui o a què li van fer aquest sacrifici els nazis i els seus còmplices. Però de ser un déu, el seu déu, era un déu del mal. El Mal genèric que es delecta i nodreix amb el sofriment dels innocents.
Aquest mal genèric no va dubtar a intentar-ho i fer-lo. I l’antisemitisme segueix present en els nostres dies.
Aprenem i després oblidem, quan hem naturalitzat un aprenentatge; quan ja forma part de la nostra individualitat. Què hem après d’aquesta horrible experiència que ha travessat la humanitat? El que si sembla és que s’està intentant oblidar. Com van obligar a fer als anteriors espectadors d’altres barbàries per seguir amb vida.
Podem anar més cap enrere en la història. Podem saltar fins al segle XV o fins i tot fins a l’imperi romà. I encara que la història escrita difícilment podrà relatar tot el que va passar, si que podem plantejar-nos algunes preguntes que ens donin significat, amb el que que coneixem.
Per exemple, quan els dirigents de les nacions, religions i pobles de cert poder s’han ocupat de la dignitat i qualitat de vida dels seus habitants comuns? Quan han permès que les arts i la tecnologia fossin patrimoni dels seus súbdits també? Quan han estat capaços de procurar la pluralitat en les ciències o als diferents cultes? Quan s’ha procurat una cosa que encaminés una cultura cap al bé comú?
Encara que hagin anat canviant (no massa en realitat) les formes de govern en els diferents llocs amb el pas dels segles, els qui governen es regeixen per “llibres” en què hi ha poques pàgines. Es pot sospitar això perquè no hi ha molta varietat.
Podem ser innocents i creure’ns que ara, com triem als que ens governen en els llocs que ho fem, estem més a prop de participar en les decisions i accions dels qui tenen el poder. Podem i moltes vegades ho fem, delegar el nostre vot i la nostra consciència en aquestes persones.
Però seria hora ja que no fóssim ignorants. Que repasséssim els records recollits en la humanitat i les seves, les nostres, experiències. Que componguem i recomponguem la nostra memòria per veure què ha passat i passa per estar patint el que patim, com a humanitat. Molts ja individualment. Esent innocents la majoria de les vegades en el que com a dolor ens trobem.
Ens serà difícil trobar a la nostra memòria comuna dirigents que siguin veraços. Que realment s’ocupin de les nostres dificultats i desorientació. Que lluitin singularment i busquin aliances per ser més, contra el que empobreix i envileix la vida dels humils. Que dediquin les seves vides a elevar la qualitat dels altres al seu càrrec. De tots i totes. Que consagrin les seves energies i recursos per planificar un futur millor per a les persones, la biosfera. Que s’ocupin de que els diferents àmbits de la vida humana puguin créixer en possibilitats i realitats. Que només anhelin la pau i no estiguin inermes davant la guerra.
Segurament trobarem a les pàgines de la història tot el contrari. El poder ha operat així.
Encara que hi hagi honroses excepcions en els últims tres mil·lennis, només això són, de moment. Excepcionals. I encara que hi ha hagut alternances en les èpoques, entre majors o menors cotes de patiment basculant en el territori, les èpoques de pau no han estat mai molt dilatades. I les de prosperitat sempre han acostumat a afavorir més a uns (els mateixos com a classe) que a la majoria. Això relata la història. Fins avui dia, aproximadament.
Ara alguns ens hem cregut que el progrés portaria la felicitat per a la majoria. Però no vam tenir en compte que el van dissenyar els delegats dels que sempre han tingut el poder. Per tant, com s’està veient, el reflux d’aquest estat de benestar que ens “van vendre” a Europa com el progrés cultural i civilitzat després de les guerres, fa pudor. Perquè el poder no ha canviat de mans, en realitat. Només sembla que ha estat una treva.
Podem ser innocents, però no ignorants. Perquè ens tornaran a fer mal si no veiem d’on procedeix el mal que ens afecta. Tota proposta que plantegi qui domina la ciència i la tecnologia, tot i que se’ns expliqui com progrés per a tothom, ho serà per a qui ho cregui. Tota unificació en la cultura (educació, religió, sanitat) en aquesta època només pot satisfer a qui vol ser exclusiu. Exclusiu en aquesta unitat. Tota visió de la realitat i de nosaltres mateixos que se’ns imposi, encara que sigui suaument i “avalada” científicament, només podrà ser útil per a qui vol que siguem d’una sola forma. D’això també tenim records i d’ells podem aprendre. Encara no toca oblidar.
Estem en l’etapa de la individuació a escala d’humanitat. No ens la regalaran, de la mateixa manera que cada un de nosaltres hem hagut de conquistar-la per a la seva pròpia biografia. Cadascuna amb les seves diferències que són les nostres. I és sabut que en l’afany de treballar per a conquerir el que un descobreix com adequat i possible trobar les forces i els recursos per madurar i ser i sentir-nos útils. Si és un camí correcte i adequat èticament per un, pot ser inspiració per realitzar el que es consideri alineat amb els altres que aspirin al mateix. I aprendre. I recordar.
Fernando Artal Marín
