En el decurs de les nostres xerrades i processos de debat i desenvolupament de temes, ens en hem adonat de que una gran part de la nostra consciència està segrestada (la comuna, la que és més generalitzada), a causa d’això, generalment només és capaç de veure allò per el que ens han educat, ja sigui en la infància i joventut, en l’edat adulta o al llarg de tota la vida.
També hem pogut observar com tots aquests processos que actualment anomenen crisi, que es donen, mantenen i tendeixen a apoderar-se de les circumstàncies de vida de la majoria, hi són perquè hem delegat la consciència (en una mena de filia consentida i fomentada) en uns supòsits pro-homes (i dones) en els que fins ara hem mantingut dipositada la fantasia de salvació. Per això, encara, una majoria de l’opinió pública els segueix demanant (també exigint) que arreglin l’actual estat de coses, tot i la reiteració de les seves formes. Per evidència històrica, això no s’arreglarà d’aquesta manera, per aquests suposats representants.
L’opinió col·lectiva es construeix pels canals majoritaris amb un programa comú. I aquest programa comú, que no és innocent ni ignorant, només pot ser equilibrat -en alguna mesura- amb la conquesta individual de la pròpia consciència.
La suma de consciències auto-conquistades -en les mesures possibles i amb les diferències lògiques- és susceptible de generar marcs d’actuació, models de desenvolupament i direccions desitjables, en la construcció d’un futur millor. Com a mínim més proper a la idea del bé comú, que només pot excloure a qui no ho desitja.
I per no repetir errors ni menysprear obstacles, cal tenir la memòria correcta, és a dir, escoltar, acollir i apreciar el que han / hem viscut les persones, en el seu interior i en societat, en l’aprenentatge de discriminar allò que pot servir per una vida majoritàriament sana i desitjable, d’allò que només afavoreix a una minoria auto escollida. La qüestió seria, com podem trobar-nos i treballar en aquest procés, des de posicions, ideologies i trajectòries biogràfiques i culturals diferents, sense imposicions i amb respecte?
Buscant els indrets comuns
És a dir, aquells àmbits de l’experiència, de la vida i dels esdeveniments que vivim com a humanitat i que volem recrear per viure en dignitat.
Podem trobar llocs comuns en els tres àmbits de la nostra experiència?:
1) CULTURA, EDUCACIÓ, SALUT.
2) POLÍTICA I JUSTÍCIA.
3) ECONOMIA, COMERÇ, ORGANITZACIONS EMPRESARIALS?
Ja que es tracta d’un canvi de model social (això és al que pretenem donar suport i desenvolupar), podem preguntar-nos:Des de quins valors podem desenvolupar aquest desitjat model?Quins seran les fites irrenunciables des d’on podem construir aquest nou model?
1) CULTURA, EDUCACIÓ, SALUT
Per a aquest àmbit hem d’aconseguir que es legisli emparant la necessitat de llibertat. Llibertat, que en un principi “només” aspira que les persones puguin triar:
- Quina educació volen per als seus fills / es, des de les diferents visions i models existents o altres que puguin aparèixer.
- Des de quina concepció de l’ésser humà i la naturalesa volen ser atesos (en els àmbits de prevenció i salut) dels quals es disposen i existeixen, mentre no estiguin totes integrades.
- Associacions que propiciïn i / o exerceixin l’estudi, investigació i difusió de models antropològics, cosmològics i els seus aspectes relacionats.
- Associacions que integren persones o grups que volen compartir temps lliure o activitats que col·laborin en l’educació formal o informal dels seus associats.
- Fundacions i associacions que treballin per desenvolupar l’art en les seves diferents modalitats.
- Entitats que vulguin existir per promoure i gestionar l’oci dels seus afiliats.
- Figures associatives, al cap i a la fi, que presentin al públic possibilitats per desenvolupar-se a nivell cultural o recreatiu individual i grupalment.
L’objectiu en aquest àmbit és que cada individu pugui conèixer diferents possibilitats i models de coneixement, anàlisi i d’intervenció en la realitat i triar -si vol i les circumstàncies ho permeten- quin vol reconèixer com a propi o més proper als seus interessos i idees. Aquesta possibilitat de triar s’ha de blindar legislativament.
Dins d’aquest marc cultural, s’ha de permetre la creació o l’existència de societats, associacions, gremis i tot tipus d’entitats jurídiques (que s’haurien de poder significar, perquè se les pugui conèixer) els estatuts i objecte social de les quals, continguin la defensa del Bé comú o en el seu defecte que no vagin contra el bé comú. És el compromís mínim exigible perquè es permetés la seva legalitat i perquè puguin ser “sancionades” o bloquejades quan la seva pràctica no coincideixi o s’excedeixi amb els seus compromisos estatutaris.
Les religions haurien d’estar també incloses en aquest àmbit, ja que ha de ser possible que cada persona triï, si així ho desitja, on, com i amb qui conrear la seva faceta espiritual. I essent un aspecte important que s’hauria de poder donar a les societats que ho vulguin, hauria, com qualsevol iniciativa cultural, ser sufragada per qui hi vulgui donar suport i sostenir.
Com és lògic, que s’empari la llibertat en aquest àmbit, implica la necessitat que cap entitat que correspongui a aquest àmbit imposi o vulgui imposar els seus objectius a ningú que no els vulgui i triar o subscriure. És a dir, tota persona adulta ha de poder estar, si així ho desitja, en el grup que desitgi, no forçadament. Els menors d’edat, necessàriament seguiran les indicacions del seu/s adults responsables, mentre no tinguin edat i criteri per decidir.
2) POLÍTICA I JUSTÍCIA
Partim de la premissa que cal dissenyar una política que reculli i gestioni com s’han d’establir les relacions entre éssers humans, que afavoreixin el Bé Comú. Entre éssers humans i entre organitzacions, siguin comercials, administratives, d’extracció i tractament de recursos naturals, de serveis, indústries, comunicacions, etc., etc.
Els que vulguin desenvolupar les seves vides i les dels seus descendents en aquest nou marc de convivència, han de poder aprendre a fer-ho guiats per una nova Constitució que, per ser-ho, doti d’una direcció i d’un cos cultural a les generacions que ho creïn i experimentin. Aquest document fonamental ha de considerar-se una guia per a la viabilització al bé comú, ja que la situació actual requereix un document marc d’índole pedagògica i experimental que, sense renunciar a l’objectiu, doni cabuda i orientació a les múltiples controvèrsies que tot procés de transformació social implica.
Com cap canvi important pot realitzar-se sense esforç, els primers treballs per a la creació i desenvolupament d’aquesta nova política els han de fer els que se sentin “naturalment” cridats a fer-los. I els que s’uneixin a aquesta crida (els pioners), sent conscients que el seu cos cultural s’ha constituït per i en el passat, han de ser els primers que construeixin des de si i per als altres els ponts necessaris per fer possible el trànsit cap a una nova situació social per a tots.**
Aquest seria probablement el primer encàrrec per a aquesta nova professionalització política, unida a una supervisió i complementació per part d’experts en l’administració de justícia, que coneixerien els moviments de persones i organitzacions enfrontades a les lleis: Elaborar una Constitució que fonamenti una societat que aspira al bé comú.
Aquest document s’hauria de redactar contenint totes les condicions positives conegudes i experimentades (en la direcció del bé comú), a més d’aquelles que recullin els majors èxits socials de les civilitzacions i finalment, els fonaments d’una vida social que no permeti la indignitat humana, ni de la natura, ni la manca de les seves necessitats bàsiques.
El primer pas que els nostres anàlisis indiquen, és que una nova política ha d’anar més enllà que la Declaració dels Drets Humans i sobre tot (el que desenvolupi) complir-ho i fer-ho complir. També ha desenvolupar (si no hi ha alguna que ja ho hagi fet) una forma correcta de relacionar l’ésser humà i les seves expressions (bolcades cap al món) amb la naturalesa i el medi ambient. I aquí també, complir-ho i fer-ho acomplir dins el marc d’actuació de l’esmentada Constitució i les normes que condueixin cap al bé comú.
Per acomplir els seus encàrrecs (derivats de la nova Constitució), ha d’existir un cos legislatiu i judicial que s’ocupi de vetllar perquè el mal comú i el mal corporatiu (administracions, lobbies i entitats financeres o multinacionals) no puguin irrompre impunement en els àmbits de la seva jurisprudència: l’ésser humà, la societat que estigui sota aquesta proposta nova i l’entorn natural que tot ocupa.
Per poder garantir aquesta ‘no interferència’ dels diferents poders sobre l’àmbit polític/jurídic, s’ha de vetllar perquè els implicats en aquest àmbit no decideixin com i, sobretot, qui realitzarà el desenvolupament de les accions econòmiques i socials que s’han de dur a terme per generar i procurar el desenvolupament de tot allò que podrà crear una societat constituïda per al bé comú.
La seva tasca principal hauria de consistir en acollir i conèixer totes les necessitats socials i naturals de l’espai geogràfic que està sota la seva responsabilitat i desenvolupar plans de treball perquè aquestes necessitats puguin quedar cobertes, en la mesura del possible. Les prioritats en els plans de treball dependran de la situació social de cada espai geogràfic i seran plantejades pels professionals polítics i aprovades per tots, en les proporcions que determini la nova Constitució per donar-los validesa.
Després, un cop aprovats per democràcia directa (per exemple) uns plans analitzats, criticats i supervisats per professionals ètics de cada especialitat implicada, una mena de comitè d’experts plural, es podria passar a implementar per mitjà d’organitzacions de cada sector professional adequat, que tinguin (per exemple) el certificat corresponent concedit per entitats ètiques com (se suposa) l’Economia del Bé comú.
Un cop adjudicat l’encàrrec (cadascun d’ells) seria de nou responsabilitat política vetllar per la bona marxa de cada projecte. Per descomptat assessorats pels especialistes corresponents, que serien al seu torn co-responsables en la part tècnica de la bona marxa (o no) de cada encàrrec aprovat pels ciutadans. Els dos cossos (polític i tècnic) personalitzats en les persones i equips que signin cada encàrrec, seguiran sent responsables dels fets que subscriguin fins que es doni un procés adequat de derivació, moment en el qual altres equips, previ adequat coneixement del que han acceptat, continuarien amb la supervisió i responsabilitat del que s’ha acordat i rebut.
La gestió polític-administrativa que ens pertoca com a ciutadans, és imprescindible per viure en societat (de moment), no ha de ser viscuda com una condemna ni com una oportunitat per a la notorietat, sinó com una gran responsabilitat històrica, que podrà permetre generar i desenvolupar el marc social i legislatiu que serveixi de fonament per a crear les comunitats que vulguin experimentar i expressar-se cap al bé comú.
De la mateixa manera que ha de desenvolupar-se una nova política, també s’ha de fer una nova justícia, en la que es passi del dret romà i els seus derivats, a la plasmació dels drets de l’ésser humà en dignitat i de la natura com la nostra igual. Els encarregats per realitzar aquesta tasca (treballar per al compliment de la nova Constitució i anar desenvolupant el cos legislatiu per adequar-se als moviments que la seva implementació i desenvolupament impliquen) no serien funcionaris de la Justícia, sinó professionals emprats en la justícia.
Segurament els qui de forma vocacional varen començar o desenvolupar la seva formació específica per assolir l’advocacia, la judicatura o la fiscalia de forma vocacional, aspiren a plasmar la justícia de la forma més equànime factible. Aquesta aspiració vocacional, unida a una formació contrastada i un equilibri personal demostrat, són els principals criteris per accedir a aquest àmbit professional. No hi ha qualsevol altra aproximació interessada a aquesta professió.
La mateixa preparació proposada com a esborrany inicial, per a la nova professionalització de la política, podria ser útil en la professionalització de la justícia. Essent àmbits professionals interdependents (en alguns aspectes) té sentit que comparteixin experiències comunes vinculades a la vida social.
D’altra banda la seva tasca principal consistiria en el desenvolupament, administració i aplicació de les lleis derivades de cada pla i acció política. Plans i accions que en les seves línies mestres hauran de ser ratificats per l’aprovació popular.
També hem de definir un nou concepte polític-jurídic de l’ésser humà en el social, aproximat en drets i nou en el compromís, del que ha estat el fet de considerar ciutadà en les democràcies occidentals actuals. Viure en dignitat, no ha de ser un privilegi sinó una condició equivalent a la vida en societat. I això s’ha de definir política i legislativament, perquè les persones puguem passar les nostres vides aprenent, relacionant i construint segons els nostres atributs i dèficits (innats i desenvolupats), en el marc de l’esmentada nova Constitució.
Possiblement podria declarar-se en primera instància ciutadà d’aquest nou marc de convivència, tota aquella persona que s’hi comprometi. És a dir, que reconegui en l’essencial que és necessària aquesta nova forma (malgrat les seves previsibles deficiències) i vulgui treballar en el que estigui capacitat, perquè sigui una realitat. Aquest nivell de responsabilitat precisa d’un procés de capacitació i suport, imprescindible per sostenir les tasques a les què s’enfrontarà. El seu acompliment, preparació i supervisió, sent d’índole social, hauria d’estar orientada per professionals en aquesta nova política, que hauran de demostrar la seva suficiència amb les seves reflexions, decisions i accions. Aquesta suficiència podria aconseguir-se vivint processos com els assenyalats en l’annex 1 i contrastada en la quotidianitat, necessitant la col·legiació per a la presa de decisions. Aquesta col·legiació actuaria (equilibrat per les consultes socials regulars i pel contrast dels representants de la justícia) com a òrgan d’avaluació política, tant en la quotidianitat com en lo general.
En segon terme, totes aquelles persones que considerin necessària o desitjable una nova forma i prefereixin aquesta a altres que estiguin al seu abast. Aquestes persones aportaran en aquells àmbits o tasques que siguin útils al conjunt per a la seva construcció, en el benentès que prefereixen fer-ho en aquest nou marc, que fora d’ell. Les seves aportacions estaran intervingudes i supervisades pels responsables socials (nous polítics) pertinents en cada activitat.
Finalment, podran ser considerats partícips d’aquesta forma de convivència les persones que, per edat o condicions (no podent treballar o aportar idees o energia) seran responsabilitat dels plans de suport, assistència i recursos socials que el primer grup de compromesos socials dissenyi i desenvolupi. I aquesta condició d’assistits podrà canviar pel que fa canviï la seva situació de vida, per edat o condicions.
Hi haurà persones que no se sentin cridades a donar suport a aquest procés o que estiguin directament en contra del desenvolupament d’aquesta nova forma de convivència. Podran conviure en aquest marc sense cap problema, llevat que les seves accions fomentin o realitzin el mal (corporatiu o comú) o hi tendeixin. En aquests casos la justícia actuarà amb la mateixa actitud que amb qualsevol altra persona dels altres nivells de (suposada) implicació en la creació i desenvolupament d’aquesta nova forma de convivència, amb les compensacions i/o sancions que es determinin i sempre amb el objectiu de compensar (individual o col·lectivament, en funció de l’origen del dany) el causat i si pot ser, demostrar que s’ha après del que ha passat amb un increment de la consciència social i els fets que en coherència es derivarien.
3) ECONOMIA, COMERÇ, ORGANITZACIONS EMPRESARIALS
En l’era tecnològica i del coneixement que estem pràcticament iniciant, els conceptes d’espai i temps varien la seva significació històrica. Aquestes variacions no s’escapen de l’atenció de qualsevol ciutadà mitjà informat del primer món. Sense intenció de fer definicions excloents, segurament estarem d’acord que els referents geogràfics, lingüístics, religiosos, etnològics i polítics que al llarg de la història només podien ser modificats de manera traumàtica en cada territori, actualment s’estan convertint en quelcom relatiu per servir, en cada ubicació territorial, com a referent d’identitat.
No cal dir que aquests moviments de desubicació històrica, generen controvèrsies, malestars, solidaritat, mestissatges culturals, personals i buits referencials. Analitzar les causes reals d’aquests moviments aniria més enllà de la pretensió d’aquest document. Però essent fenòmens a escala mundial i de forma massificada i havent-hi guerres, dolor i manipulacions plurals, no pot ser que decideixin els que ho pateixen. Ni individualment ni col·lectivament. I sense ser elegit (com una alternativa de moltes altres possibles) pels que necessiten sortir de les seves terres d’origen, ni esperat i preparat pels que els reben, només pot ser impulsat pels que són beneficiaris (en alguna mesura no humanitària) en interessos propis.
En la revisió necessària dels processos que estem vivint, per poder millorar les condicions de les nostres vides, cal prendre consciència de com estan utilitzant les forces dels éssers humans que vivim ara, per què i sobretot, a qui serveixen realment. On dipositem la nostra feina, esforç, energia, idees i entusiasme.
Necessitem un espai per viure i un de més ampli per a conviure, durant el temps que visquem. Durant aquest temps, necessitem tenir unes condicions que ens permetin aconseguir la millor qualitat de vida que siguem capaços de generar.
En la situació actual, les millors condicions (o les que ens hem cregut que eren) són les que ens proveeixen els que, amb honroses excepcions, dissenyen i implementen els seus plans de negoci. Sigui el negoci que sigui; però si afecta la majoria de la població sigui on sigui, està lligat al que han anomenat polítiques de mercat i amb elles a la recerca de beneficis per part dels que els gestionen. Actualment (històricament no hi ha hagut moltes diferències), la proporció entre beneficiats i contribuents al seu benefici és atroç. I les conseqüències d’aquestes polítiques també. En proporció insultant, treballem el 99% (dels que treballem), per a benefici de l’1%, durant un temps que els hi donem en l’espai que ens permeten.
A cada biografia humana, se solen presentar moments de crisi. En ells, la persona pren una sèrie de decisions que faran que la seva vida prengui un gir i el condueixi cap a unes experiències que s’allunyin de les que tenia abans de prendre aquestes decisions; bé sigui per qüestions de salut física, psíquica, de relacions personals o existencials. A partir del moment en què sigui conseqüent amb les seves decisions (si no ho és, la inèrcia es ho recordarà, per la repetició i empitjorament de la seva situació) noves experiències i punts de vista s’aniran anotant en la seva biografia i si són acceptables i impliquen creixement personal, les mantindrà i s’estendrà i si no ho són, haurà de rectificar.
LA CRUA ACTUALITAT
Com ens recorden contínuament, estem en crisi.
A diferència del que promulguen diferents eslògans que han corregut i corren pel nostre primer món, el que fa que un ésser humà se senti realitzat no és la recerca de la felicitat. Com si es tractes d’una pastanaga inassolible estem sent tractats com a rucs.
El que més podria valorar un ésser humà de la nostra època, és conquerir una vida en dignitat compartida, amb quanta més gent millor, desenvolupant allò per el que se sent capaç i que a més pugui ser útil, agradable i beneficiós, per a un i per als altres. Si a més és nou i rep el reconeixement general adequat, l’ésser humà tendirà a mantenir l’actitud que li va possibilitar el seu reconeixement per part de la comunitat a la que va servir. Un marc social adequat (i madur, èticament) l’ajudarà a no hipertrofiar el seu ego.
Perquè això sigui una realitat, cal aconseguir-ho, ja que ningú ens ho donarà. I si ens ho donessin, no seria conquesta nostra, de manera que no podríem sentir-nos satisfets per alguna cosa important que no hem aconseguit per nosaltres mateixos, en contra de les inèrcies històriques, religioses, polítiques i econòmiques.
Estant en crisi, hem de prendre decisions i realitzar canvis que ens allunyin de la situació prèvia que ens va conduir al que estem vivint. Però no seria intel·ligent “llençar la criatura amb l’aigua bruta de la palangana” . Moltes persones utilitzen els seus talents i capacitats, amb la millor intenció possible, amb l’esforç del que són capaços de fer i tot i així, les coses estan com estan. De fet si no exercíssim les nostres responsabilitats amb la dedicació que ho fem, no seria possible viure.
L’EGO Y LES SEVES IMPLICACIONS.
El problema torna a ser, a qui serveix (col·lectivament) el que fem. Si entenem que el que fem serveix “bàsica i naturalment” al nostre interès personal, al nostre egoisme, perdem de vista que essent l’ego quelcom comú a tots, és fàcil de conèixer i per tant, de manipular i conduir per qui així ho pretengui (i estigui capacitat per fer-ho).
Potser per una qüestió d’entrenament, potser per herència (genètica i econòmica) o per un desenvolupament intel·lectual específic, o per tot plegat, qui té l’ego més desenvolupat pot utilitzar les seves capacitats al servei del seu interès personal i idear com atreure i aconseguir canalitzar les voluntats d’egos diguem menors al seu. I en un procés d’escalat, captar l’ambició que anhela el poder. I les capacitats associades a l’ambició, possibiliten l’acumulació de les riqueses que anhela l’egoisme.
L’ego, sent excloent, només entén d’interès propi. I mira només associar-se amb altres, per propi interès, encara que sigui un interès compartit temporalment (per pocs perquè el repartiment sigui més gran per als menys possibles). Fins i tot enfrontar a l’egoisme amb l’altruisme pot ser una altra forma d’egoisme, ja que és una altra forma d’enfrontament i separació. Si entenem que l’ego forma part de tot ésser humà, haurem d’analitzar, conèixer, comprendre i veure què aporta (a cada individu en general) i que limita, com qualsevol altre aspecte de l’organisme humà (en aquest cas l’anímic). Un cop comprès el seu paper (que el té en tota evolució individual per poder diferenciar-se dels altres) ha de possibilitar individual, social i culturalment la seva integració en el conjunt de l’organització individual i col·lectiva. L’objectiu (complex) podria ser possible que qualsevol individu pugui enfocar el que el seu ego indica com profit propi (o enaltiment propi), incloent-hi la viabilitat del profit general, de tal manera que un es senti important pel que genera de possibilitats positives (suposadament) en un mateix i en els altres. Sense ser l’objectiu social últim en el desenvolupament de cada individu, sí que pot ser un pont útil per al propi individu i en primera instància per als altres.
Aquesta forma de comprensió i desenvolupament individual pot ser (segur que ja ho és) recollida i fomentada en alguna corrent en la seva expressió educativa i, de ser entesa com adequada per a la vida en societat, es pot incloure com a recomanació en les etapes escolars, encara que també pot ser incorporada (com és lògic) en l’àmbit adult, econòmic i organitzacional. Aquesta forma d’abordar l’egoisme, a escala social, pot afavorir el bé comú i una forma diferent de créixer i madurar en societat.
També hi pot haver qui vulgui desenvolupar l’egoisme fins als límits en que lo social l´hi ho permeti i corrents que el potenciïn. De fet és (en prou mesura) el que estem vivint com a estímuls d ‘”integració i profit” en l’actual estat social; la qual cosa està essent vista com a correcte en l’actual sistema social. En el nou model que pretenem crear i desenvolupar a través d’aquesta nova política social, l’egoisme a ultrança serà identificat com d’altres problemes de desequilibri (individual o social) i les seves repercussions en l’àmbit social i natural (de causar dany) tractades legislativa i jurídicament com correspongui.
LA NECESSITAT D’UN CANVI.
Sense anar a anàlisis més profunds o simbòlics, podem observar com l’acumulació de poder i riquesa (juntes o per separat, encara que es solen atreure i alimentar-se mútuament) han servit a individus, grups o governs per mantenir el nostre actual sistema i projectar la seva supervivència i la seva històrica manera d’organització social atemporalment. Sent la seva manera d’actuació, reflex potenciat i model de l’ego individual, és fàcil comprendre que hi hagi hagut i hi hagi persones que s’identifiquin amb aquesta forma de vida i es converteixin en còmplices més o menys conscients d’aquest sistema.
Encara que hi hagi hagut canvis en els cercles de poder al llarg de la història, l’esquema segueix sent igual. Els mitjans per aconseguir i mantenir aquest poder, solen ser sempre els mateixos. Sobre la immensa majoria de la població: explotació de l’esforç col·lectiu, limitació de recursos, por, sang, suor i llàgrimes, no sempre tots alhora, amb alguns lapsus de calma relativa que han permès la repoblació dels llocs i la confiança en la seva maliciosa (i pretensiosament divina i provident) paternitat. Per més endavant repetir el patró, potser en altres llocs, en una mena de guaret secular.
Encara que per fortuna hi ha hagut excepcions i hi ha voluntats que frenen i suavitzen aquesta manera d’operar de l’egoisme suprem, els llibres d’història estan plens d’aquest modus operandi del què fan gala els representants màxims del poder mundà, amb les seves variacions i adaptacions als temps i a l’evolució de la humanitat.
Estructures empresarials, religioses, financeres i absolutismes polítics (emmascarats en una suposada democràcia o no), segueixen sent les seves manifestacions públiques. Totes elles piramidals en els seus organigrames i sent alimentades i sostingudes per la humanitat (amb els mitjans ja descrits). La major part del potencial humà està sent absorbit cap al seu servei. I aquest servei no està (ètica, econòmica i humanament) “ben remunerat”.
Mai abans en la història, tantes persones diferents han estat coneixedores i conscients (en major o menor mesura), de les veritats que acabeu de llegir. Aleshores, ¿què hi podem fer?
Quan estem en una situació crítica el que correspon és fer els canvis que es considerin més adequats perquè es generi una nova situació, preferentment millor.
En aquest cas es tractaria de canviar a qui serveixen els nostres esforços i capacitats i per a què. Com en tota situació de canvis, els que es puguin fer immediatament, es fan i els que no, s’estructura un procés per fases o de la manera més adequada a la situació i persones implicades, perquè el canvi es pugui fer en un termini de temps acceptable.
Com no podria ser d’altra manera, perquè un canvi pugui ser real, la nostra consciència ha de marcar la direcció del procés que decidim fer. Com (és de suposar) totes les consciències no aniran a la una, en el mateix moment i cap als mateixos llocs, qui més alliberada la tingui, tindrà més responsabilitat i els seus actes més repercussions. I a la vegada, haurà de mostrar la seva conquesta a l’hora de comprendre i ajudar a aquells que (volent-ho i demanant-ho) anhelin ser amos de la seva consciència i dels seus actes.
CAP A UN NOU MODEL SOCIAL.
Llevat de casos extrems, l’ajuda per a conquerir la autoconsciència sempre està en la línia “d’ensenyar a pescar i no donar els peixos” com aproximadament diu la dita popular. Al final, tot el que un no hagi aconseguit amb el seu propi esforç, no és propi i difícilment ho pugui valorar i gestionar.
Aquest àmbit de l’economia i organitzacions empresarials, és l’àmbit de la voluntat de l’ésser humà bolcada cap al món, el proïsme i la natura. La consciència, aplicada a aquest àmbit, difícilment podrà superar els límits de coneixement i intuïció de qui la reverteixi. En termes generals, per molta experiència que tinguem, en tractar-se de processos que impliquen sempre a més d’una persona, les seves repercussions es multipliquen i això mateix mostra la seva dificultat en el control del que es fa. Fins que ho fem, no podem saber exactament el que generen les nostres paraules i els nostres actes.
Per descomptat els comportaments humans estan prou estudiats i qui coneix la psicologia de masses sap com fer les coses per aconseguir el que vol. I moltes vegades s’aconsegueix. Tot i que els estudis i experiments que han gestionat les masses en l’últim segle, han afegit possibilitats a les ja conegudes històricament per tots, els qui tenen el poder també tenen coneixement i el fan servir per distreure i ofuscar la recerca de l’autoconsciència que, precisament en aquesta època, qualsevol ésser humà mitjà anhela.
Un dels reptes que se’ns planteja com a humanitat en aquesta etapa històrica, seria escollir associar dissenyadors, productors, serveis i consumidors, i desenvolupar maneres i models de “negoci” en què la immensa majoria de persones (sinó tots) guanyi en possibilitats i responsabilitat, i a més, preservant la natura.
Per compensar la incertesa que genera la dificultat per saber quines repercussions i en quins terminis tindria el que pretenc o volem fer, la millor manera és fer-ho junts. És també la que comporta major dificultat, tot i que també més possibilitats de desenvolupament comú. Tenim al davant la tasca de decidir com fer les coses junts, fer-les, responsabilitzar-nos dels fets (en la mesura del possible) i corregir les metodologies emprades quan sigui necessari i els resultats ens ho assenyalin. I com que no podem esperar la perfecció ni la fórmula eterna d’excel·lència, hem d’adequar els nostres instruments personals i d’equip/s a la realitat, perquè la necessitat de canviar és gran.
Però anem per parts. Per crear un model nou (a escala general, social) que sigui realment capaç d’acompanyar i assessorar les voluntats de la població cap al bé comú, no hem de negar, condemnar ni oblidar el passat; al contrari, ho tindrem molt en compte, a l’hora de tenir present tot el que ens ha portat on som ara. Perquè en el que passa i ha passat hem estat part implicada en major o menor mesura.
D’altra banda el passat no pot evitar construir un futur diferent. Una vegada més ens trobem, com en qualsevol àmbit de la vida, amb la necessitat de crear alguna cosa nova, des d’una consciència diferent (fruit de la maduresa social que es va desenvolupant i que no pararà de fer-ho) tenint en compte el passat.
Podem intentar un treball de reenginyeria organitzacional, és a dir, reconstruir les estructures existents. Com els elements implicats són els mateixos (la voluntat humana i els seus atributs) es tractarà “només” de proposar unes noves direccions, sentits i contingut al desenvolupament de les nostres accions sobre el món, entre éssers humans i amb la natura. Sobre el paper, tot és possible.
Un possible punt de partida seria col·locar en suspens els continguts que usualment tenim de conceptes com treball, vocació, responsabilitat i economia. Les idees i prejudicis que tenim sobre ells, pels seus significats actuals, dificulten poder enfocar cap a una nova forma de vinculació professional entusiasta, dirigida cap al bé comú.
Des de l’educació, es pot possibilitar una nova forma de vincular-se amb el que fem, sigui en l’edat que sigui. Una vinculació responsable i de compromís amb el que es fa; en les edats escolars, els responsables de l’educació han d’actuar de supervisors d’aquesta vinculació de compromís amb el que fem i ensenyar a assumir les conseqüències de les nostres paraules i actes amb humilitat, honestedat i valentia. I també buscar les maneres de compensar les conseqüències dels actes que resultin negatius o nocius i de reforçar i reconèixer aquells (o aquelles parts de cada acció volitiva) que contribueixin al bé propi i al bé comú. En el món adult, professional, seran les lleis i els seus professionals els que ocupin aquesta funció pedagògica i de justícia social.
Reclamem llibertat en l’educació, de tal manera que cada família pugui triar quina educació vol que els seus fills rebin. Aquestes persones, quan arriben al món adult, desplegaran el que les seves capacitats i aptituds (també ètiques) siguin capaços de plasmar en el món i en les relacions humanes en el món de les organitzacions empresarials. Si els resultats de les seves exercicis professionals danyen i atempten contra el bé comú, seran tractades per la llei com correspongui, amb l’objectiu que no hi hagi impunitat, irresponsabilitat, ni espais pel foment del mal comú o el corporatiu.
Les organitzacions que vulguin alinear-se amb la recerca del bé comú, hauran de ser assessorades i acreditades amb aquesta finalitat. Aquestes organitzacions han de gaudir (si demostren la qualitat dels seus propòsits organitzacionals a través dels seus resultats i accions) del reconeixement i suport legislatiu que es disposi per a l’estímul i creixement d’aquesta manera de relacions entre la voluntat humana i el seu entorn. Com a derivació lògica d’aquest procediment, les cadenes de voluntats associades (productors, serveis i consumidors) acreditades per al bé comú, haurien de servir per ampliar la presència d’aquesta forma social d’una manera exponencial. De la mateixa manera que aquelles iniciatives empresarials o de relacions entre organitzacions que no afavoreixin el bé comú, per lògica haurien de veure disminuïdes les seves possibilitats en la mesura que els consumidors (objectiu de tot servei i producció) no les reclamin per no coincidir amb el que nova consciència social vagi demandant.
Les activitats econòmiques i empresarials es realitzen sobre matèries primeres, és a dir, la naturalesa, l’energia (comunicacions, força i / o treball) i les idees, són preses i / o utilitzades per la voluntat dels éssers humans i transformades en productes o serveis. Aquests són la base de la vida per a qualsevol comunitat humana i han d’estar garantits legislativament per possibilitar. Les organitzacions que les realitzin, podran acreditar-se com afavoridores del bé comú o no i, com assenyalàvem anteriorment, aquelles que puguin legislativament realitzar la seva funció sense acreditar-se per al bé comú, ho podran fer i quedarà a la consciència dels seus clients la seva consumició, ús o descart, sempre que (com va sent lògic en aquesta forma d’organitzar-se socialment) no fomenti o actuï el mal comú o el corporatiu.
La naturalesa i el que d’ella es produeixi, és patrimoni i responsabilitat social, amb el que serà tractada amb la mateixa atenció i dignitat que es regularà per als éssers humans, adaptant la regulació legislativa a la seva idiosincràsia. Sent patrimoni social, els seus derivats i les elaboracions humanes que la prenguin com a matèria primera (per a usos de primera necessitat), han de garantir un tractament de qualitat i responsabilitat corresponent i es canalitzarà l’accés públic al seu ús i aprofitament. Seran necessàriament objecte de bé comú i les organitzacions empresarials que les realitzin, s’hauran d’acreditar amb aquesta finalitat.
Aquells usos que no siguin de primera necessitat per a la població, sent igualment responsables amb ells, seguiran igualment la pauta d’acreditació (o no) i el seu ús i consum quedarà a criteri de qui les vulguin utilitzar o consumir individualment.
L’activitat econòmica i de les organitzacions acostuma a venir condicionada pels diners. En una organització social com la que proposem, el capital també té una funció d’element de valoració i intercanvi, com és conegut. El que no hi cap és l’especulació o un interès que es consideri excessiu o fraudulent, ja que atemptaria directament contra el bé comú. La funció dels diners seria possibilitar la vida de la comunitat en dignitat, el seu creixement i desenvolupament, així com de les iniciatives empresarials que desenvolupin la seva activitat dins del marc legal que es constitueixi. D’aquesta manera, les inversions que es realitzin dins d’aquesta forma social tindran com a objectiu fonamental possibilitar aquesta forma de vida i els inversors, com a participants en ella veuran les seves necessitats satisfetes i es disposaran legislativament les formes perquè puguin recuperar les seves inversions en els terminis que les parts acordin, sempre que els acords no atemptin (de nou) contra el bé comú.
L’activitat econòmica ha de ser la que suporti i garanteixi el correcte funcionament de la vida en societat. Les necessitats irrenunciables per a la vida en dignitat (el que es determini que signifiqui) com educació, prevenció i salut, energia, comunicacions, habitatge i altres que puguin ser així nomenades pels experts que desenvolupen la nova Constitució, no serien drets com es podria entendre des d’una concepció actual, sinó fonament i necessitats per a la vida en societat. En aquesta futura societat res no es pot donar per suposat, ja que encara no existeix; per tant, el treball no és tampoc un dret, sinó una necessitat més, que tant cada individu (en condicions objectives de realitzar i en funció de la seva preparació i aspiracions) com tota la societat en general, voldran desenvolupar per assegurar la seva existència. I això es pot fer organitzant-se política i socialment.
ANNEX 1
Perquè un representant i professional d’aquesta nova política (o judicatura), se senti autoritzat per proposar (que no decidir) plans d’actuació i desenvolupament i les seves lleis conseqüents, cal que disposi dels instruments personals adequats.
La seva ètica, interès, dedicació, coneixement especialitzat, responsabilitat i vocació, sent imprescindibles no són instrumentalment suficients. Per descomptat aquest desenvolupament professional no pot fer-se en solitari i el treball en equips pot compensar en gran mesura les mancances individuals que qualsevol té.
Però si el seu exercici professional ha de fer viable el començament d’una societat i cultura del bé comú, ha de ser capacitat per acollir en sí i empatizar amb el que la societat li demani. Ha de desenvolupar el criteri per a diferenciar el que es principal d’aquestes demandes del que és accessori i la consciència per discriminar les prioritats reals, l’ètica implícita en la seva actuació pública i les repercussions socials possibles que es derivarien de les seves paraules i actes. I ha de treballar per ser-ho individualment, per poder ser representant d’aquest àmbit de responsabilitat i bolcar la seva experiència a l’equip al qual correspongui per decidir col·legiadament els plans que es proposaran a la societat per al seu desenvolupament.
Per aconseguir aquests objectius instrumentals, seria recomanable:
1.- Conèixer totes les alternatives culturals.
Però sobretot les que major calat i representació social tinguin. Institucions religioses, educatives, mèdiques, associacions històriques vinculades al territori, a la llengua, d’immigrants, filosòfiques, etc. Fins al punt de poder identificar-se amb elles en els seus pressupostos fonamentals. Explorar el seu inici i procedència, conèixer el seu desenvolupament fins al present, veure en quina posició està i cap a on apunta. Si és possible, comptant amb els principalsrepresentants d’aquestes alternatives. Avaluar amb ells en què podrien contribuir per a la construcció i desenvolupament del bé comú i en quins aspectes contribuirien per assumir, dificultar o impedir l’expressió del mal comú.
2.- Conèixer els fonaments de l’actual situació legislativa i normativa.
Conèixer les seves possibilitats i límits enfront del desenvolupament del bé comú. Dissenyar en equip els ponts culturals i socials que possibilitaran un desenvolupament acceptable d’aquesta nova legislació. Treballar sobre si mateix, de tal manera que tota relació humana que tingui estigui presidida pel marc de la dignitat. L’autoconeixement pot permetre el coneixement que tota expressió humana és possible, des del bé mes gran al mal mes gran. I s’ha d’aprendre a mirar de cara aquestes expressions i que aquestes experiències no anul·lin la seva capacitat per seguir amb l’afany de la construcció de la societat que anhelem. I sempre elaborar-lo en equip.
3.- Educar-se en l’exemplificació de la vinculació amb el que faci pel públic.
Cercar en el que es faci amb altres éssers humans i la natura, relacions de compromís i continuïtat i en tot això, comptar amb l’equip en el que desenvolupi la seva activitat social. Prendre consciència que res del que un faci en el món, acaba en un mateix només.
* Quan en un futur s’analitzi el que estem vivint, es podrà veure que aquestes crisis formen part d’una estratègia per impedir assumir la consciència del que passa realment. Llavors se’ls anomenarà d’una altra manera.
** Una orientació pedagògica per desenvolupar aquesta nova situació “professional” de la política està esbossada a l’annex 1.
