PER QUÈ ÉS NECESSÀRIA LA LLIBERTAT EN L’ÀMBIT DE LA CULTURA?
Definició comú: Llibertat, condició del que pot obrar segons la seva pròpia voluntat.
Marc de referencia: Vegem a continuació què diuen els primers articles de la Declaració Universal dels Drets Humans que afecten el concepte de Llibertat.
Article 1. Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i drets i, dotats de raó i consciència, han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres.
Article 3 Tot individu té dret a la vida, a la llibertat i a la seguretat de la seva persona.
El que el nostre criteri aporta. La llibertat manifesta una possibilitat a l’abast tots, un itinerari de consciència i pràctica a realitzar, un procés a desenvolupar, un horitzó ineludible i inesgotable que ens interroga. És una possibilitat històricament assolida, de reconeixement en tot ésser humà de la nostra dignitat, el contingut del qual resta per realitzar. La llibertat com a dret de naixement de cada individu, suposa l’assumpció de la més gran de les responsabilitats individuals, en la societat més madura, respectuosa, justa i èticament desenvolupada que puguem imaginar. Que no és la nostra.
Llavors, el que se’ns mostra en aquests primers articles com a dret, esdevé aspiració i conquesta en la nostra realitat. Si entenem el dret a la llibertat individual a la voluntat, com una cosa ideal a conquerir – en algun moment de la història – un gran primer pas a assolir seria tractar de conquerir la llibertat individual a on podem lliurar totes les primeres accions de conquesta: sobre un mateix. I el primer pas, és conèixer-nos. Les nostres pròpies llums i ombres. I en aquest procés, no hi ha Declaració ni llei que ens obligui, per tant és un gest d’elecció i per això de llibertat.
Com a conseqüència lògica, hauríem de mirar de conèixer i després triar, aquells aspectes de la cultura amb els que més ens identifiquem i sentim que volem desenvolupar-nos. Individualment. I com que de conquestes es tractaria, de forma conseqüent un hauria d’aspirar a escollir essent lliure, és a dir, havent-se desaferrat de tots els lligams culturals i educatius, d’allò que no ha escollit amb un mínim de maduresa i coneixement. I conquistat per a si l’espai d’objectivitat suficient que li permeti reelegir aquells aspectes culturals que ja l’acompanyaven i consideri correctes i adequats i escollir aquells altres que conegui i vulgui per a ell mateix. Sempre en el ben entès que el que un descobreixi que és adequat per a un mateix, no té perquè ser-ho per als altres, llevat que lliurement ho escollissin.
És un desafiament individual: ningú ens pot substituir, però implica una manera nova de relació de la nostra individualitat amb els altres. A diferència del que s’explica en la Declaració, la vida ensenya que la raó i la consciència no són drets innats sinó que han de ser conquistats i desenvolupats individualment, per la seva bona utilització dins de la comunitat. La històricament coneguda com a lluita per “aconseguir la llibertat” – de la qual socialment encara no coneixem més que uns propòsits / propostes que recullen els drets humans i un munt de persones i col·lectius en els seus escrits i lluites socials- sempre s’ha trobat amb un mur infranquejable (de moment) quan l’ésser humà tracta de reclamar com a dret enfront del poder de cada moment. Individual i col·lectivament.
Cada petit avenç que s’ha aconseguit, pel que fa al reconeixement d’algun aspecte que afecte a la dignitat humana, ha suposat i segueix suposant grans dosis de frustracions, sofriment, dolor i silencis. En proporcions incomptables, sobretot perquè cada ésser humà que pateix per quelcom lícit, fa eco i ressona amb tots els que viuen la seva mateixa situació. I que només en els últims temps, podem començar a veure i reconèixer com a propis, encara que s’experimentin en una altra part del món. I encara que faci mal veure-ho o sentir-ho, podem escollir mirar-lo, fer-ho propi i intentar fer alguna cosa perquè deixi de passar.
Històricament el procés de llibertat es vincula al del progrés, èxit, èxit a costa del que sigui, encara que inclogui la producció de sofriment i injustícia, podent arribar a justificar-se com a inevitables, com sol passar en tot procés de lluita i conquesta. Un procés de llibertat implica fer-se càrrec d’aquesta qüestió fins ara no present en el discurs i pràctica de la llibertat. És a dir, de la capacitat també de produir la barbàrie. Com d’això la raó no se’n ha ocupat, qui ens el fa present ara és la memòria.
Això és un desafiament inèdit i amb ell també apareix la possibilitat de discriminar, també en el nostre llenguatge, què és i ha estat la lluita per la llibertat i què volem que sigui perquè puguem afirmar que és en el nostre nom. En el nom de la humanitat, amb i per a ella. I no a càrrec seu, que també és el nostra. Aquesta consciència de llibertat, exigeix avui dia tenir punts de referència que permetin fer-se càrrec d’aquesta possibilitat de barbàrie. En totes les lluites socials que s’han fet per dignificar la vida de la majoria, encara que s’hagin aconseguit èxits després de molts patiments, l’experimentació del fracàs per part de molts és gairebé determinant. Incita a deixar de lluitar i a deixar per impossible qualsevol intent enfront del que impedeix elevar la condició humana als mínims desitjables.
Afortunadament però, quan passa el temps reparador necessari, les ànsies d’avançar reapareixen i nous coratges i idees substitueixen i complementen les antigues. Així, el patir silenciós, les veritats callades per la força, emergeixen en nous impulsos socials en sintonia i qualitat amb el que cada nou temps pot propiciar. Encara que puguin semblar erms, els autèntics esforços per a l’avanç de la humanitat, metamorfosats, serveixen. Els supòsits de fracàs d’un altre temps, van cercant la maduresa per a aparèixer com a consciència individual, i convertits en funció de realitat han pogut ser fonament de nous coneixements i processos individuals i socials.
Definició comú.
Cultura: Resultat o efecte de cultivar els coneixements humans i d’afinar i desenvolupar-se per mitjà de l’exercici de les facultats de l’home. Un altre concepte a revisar, seria el que ens ha arribat com a cultura. Perquè en aquells casos que ha implicat danys sobre els indefensos, segurament una societat com la nostra, en els aspectes més ètics i humans que hem estat capaços d’assentar socialment, no els podem acceptar.
Podem, això sí, amb el que ha arribat fins al nostre temps, construir. Sense cap ànim ni objectiu perjudicial. Individualment, però també amb altres que en els mateixos termes de respecte i consideració vulguem crear i sumar cultura (en la forma que la ètica i la dignitat humanes ho sostinguin) per viure tots millor.
Definició creada.
Llibertat Cultural: Condició de poder escollir com conrear els coneixements humans i d’afinar i desenvolupar-se per mitjà de l’exercici de les facultats de l’home En l’època de la globalització podem comprendre que el mercat és comú, que el coneixement és assequible a molts i el maneig dels recursos naturals ja no està ancorat al lloc. Podem aspirar a aconseguir la globalització de la possibilitat individual per triar quina és la millor opció de font cultural o amb la millor de totes, crear el que entenguem adequat per a cadascú de nosaltres. Segons el propi criteri.
Diversitat implica riquesa d’experiència i de forma de viure i entendre la vida, a les persones i a la natura. No obstant això, l’homogeneïtat, la uniformitat, generen pobresa en les percepcions i interpretacions de la realitat. Per això considerem legítim que hi hagi la possibilitat per a tot ésser humà, d’accedir als coneixements que la humanitat ha generat al llarg de la història, perquè cadascú pugui obrar amb ells a fi i efecte de cultivar-se.
I el primer pas per aconseguir aquesta forma cultural, és a través de l’educació. I la principal responsabilitat sobre com són educades les generacions, recau sobre els pares. Els pares han de tenir la possibilitat de triar com i on volen que els seus fills cultivin els coneixements humans, quina imatge i model d’ésser humà, natura i univers admeten com a pròpia i en quina manera consideren correcte desenvolupar les facultats de l’ésser humà. Seria desitjable que les mares i els pares, al seu moment, aconseguissin no haver de delegar en cap estament o administració qüestions tan delicades i transcendents. I per això cal una nova suma de conquestes: que els progenitors es cultivin per tenir consciència i criteri, a l’hora de determinar el o els (seus) models desitjables en l’educació i que els professionals educatius
desenvolupin els seus cossos de coneixement per a una correcta difusió i comprensió paternes.
D’aquesta manera, sense interferències interessades d’altres àmbits socials, polítics, religiosos o econòmics, podríem aconseguir el que la Declaració dels Drets humans proclama en el seu Article 26:
- – Tota persona té dret a l’educació.
- – Els pares tindran dret preferent a escollir el tipus d’educació que serà donada als seus fills.
CONCLUSIÓ
Per tot el que hem exposat entenem que és necessària la llibertat en l’àmbit de la cultura. És molt difícil que un individu pugui expressar-se i experimentar, en un estat de salut i equilibri desitjable per a viure en dignitat, si no té la possibilitat de desenvolupar-se i madurar essent protagonista de la seva pròpia educació. Si no té la possibilitat de decidir amb quins models i cossos de coneixement se sent identificat. Primer per acció dels seus progenitors o responsables legals i després, en elecció pròpia, si així ho desitja.
Documents CiC Maig 2012.
