Al llarg de les nostres xerrades i processos de debat i desenvolupament de temes, hem pogut veure que una gran part de la nostra consciència està segrestada (la comuna, la que és més generalitzada); a causa de això, generalment només és capaç de percebre allò per al que ens han educat, ja sigui en la infància i joventut, en l’edat adulta o al llarg de tota la vida.

També hem pogut observar com tots aquests processos que actualment anomenen crisi, * [1] que es donen, mantenen i tendeixen a apoderar-se de les circumstàncies de vida de la majoria, ho estan sent perquè hem delegat la consciència -i la nostra responsabilitat- (en una mena de filia consentida i fomentada) en uns supòsits pro-homes (i dones) en els que fins ara hem mantingut dipositada la fantasia de salvació. Per això, encara, una majoria de l’opinió pública els segueix demanant (també exigint) que arreglin l’actual estat de coses, tot i la reiteració de les seves formes, perquè “per això els hem votat”.

L’opinió col·lectiva es construeix pels canals majoritaris amb un programa comú. I aquest programa comú, que no és innocent ni ignorant (encara que pugui semblar complex i fins i tot incoherent), només pot ser equilibrat -en alguna mesura- amb la conquesta individual de la pròpia consciència.

La suma de consciències acte-conquerides -en les mesures possibles i amb les diferències lògiques- és susceptible de generar marcs d’actuació, models de desenvolupament i adreces desitjables, en la construcció d’un futur millor. Com a mínim més proper a la idea del bé comú, que només pot excloure qui no ho desitja.

Però tal com vam analitzar en el nostre document “El mal comú”, ja no té cabuda eludir la nostra responsabilitat, culpant als altres o al mal corporatiu. Una època com la nostra, en la qual apareix l’anhel de construir una cultura del bé comú, ha de tenir present la capacitat de generació o complicitat en allò que fa mal objectivament.

I per no repetir la mateixa història ni menysprear obstacles, cal tenir la memòria correcta. És a dir, escoltar, acollir i apreciar el que han/hem viscut les persones, al seu interior i en societat, en l’aprenentatge de discriminar allò que pot servir a una vida majoritàriament sana i desitjable, d’allò que només afavoreix a una minoria acte escollida o als nostres egos individuals.

La qüestió seria com podem trobar-nos i treballar en aquest procés, des de posicions, ideologies i trajectòries biogràfiques i culturals diferents, sense imposicions i amb respecte i consciència?

Buscant els llocs comuns és a dir, aquells àmbits de l’experiència, de la vida i dels esdeveniments que vivim com a humanitat i que volem recrear per viure en dignitat.

Podem trobar aquests llocs comuns en els tres àmbits de la nostra experiència:

  1. CULTURA, EDUCACIÓ, SALUT.
  2. POLÍTICA I JUSTÍCIA.
  3. ECONOMIA, COMERÇ, ORGANITZACIONS EMPRESARIALS?

Ja que es tracta d’un canvi de model social (això és el que pretenem donar suport i desenvolupar), podem preguntar-nos:

Des de quina valors podem desenvolupar aquest desitjat model?

Quins seran les fites irrenunciables des d’on podem construir aquest nou model?

[1] Quan en un futur s’analitzi el que estem vivint, es podrà veure que aquestes crisis formen part d’una estratègia per impedir assumir la consciència del que passa realment. Llavors se’ls cridarà d’una altra manera.