Project Description
LA NECESSÀRIA IGUALTAT EN L’ÀMBIT JURÍDIC-POLÍTIC.
Algunes consideracions prèvies
La barreja en la qual es mouen justícia, política, societat en general o les religions, ens han portat a una situació de caos extraordinari. Tot està conduït per un discurs cínic, per una màscara constant, en la qual la prestidigitació està escrupolosament present. De vegades es fa difícil pensar que hi hagi la possibilitat real de generar un canvi, el canvi de què tant es parla. Potser en el fons només puguem aspirar a intentar fer les coses el millor possible. Aspirem a això. Però també ens preguntem si serà suficient.
Aquesta barreja del tot verinosa es fa evident en les actituds misantròpiques i refinadament perverses de la injustícia moral. De fet podríem dir que la injustícia sempre és immoral. Ja tenim experiència -com a societat- de quin és el resultat de la barreja de la política amb l’economia i de la política amb lo espiritual i cultural. I hem conegut les conseqüències de la barreja de la política amb els afers legislatius i com la justícia, que hauria de ser lliure, és ostatge de les coartades polítiques. Hem vist amb els nostres ulls i sofert en les nostres pròpies carns el desastre provocat per un sistema polític que ha destruït l’economia, endeutant-se més enllà del que seria coherent (ningú amb seny portaria la seva economia personal com ho han fet els nostres governs) i com aquesta mateixa economia s’ha “fet càrrec” de la política enverinant-ho tot.
L’economia subjecte a la política es desvitalitza. La política subjecte a l’economia es destrueix. Una cosa vampiritza al altre i viceversa. La crisi actual és una mostra del malament que es porten entre si les diferents àrees quan estan associades. I ho fan perquè estan barrejades. Si actuessin amb plena autonomia les unes de les altres i cooperessin entre si, el resultat podria ser del tot diferent. El desastre actual -en una societat coherent- hauria de comportar una reflexió que ens portés a la comprensió i posteriorment al canvi.
Això només seria possible si sorgís un nou model social, un nou ordre social que fes front al “nou” ordre global. No obstant això, un nou moviment social només pot sorgir del desig, i aquest desig de la necessitat. La necessitat és evident que existeix. El que no és tan segur és que el desig generi suficients forces de valor per emprendre els profunds reptes socials -d’altra banda- tan necessaris en aquests moments. És vital, que l’organisme social com a tal, i per això l’anomenem organisme, funcioni amb la mateixa precisió que ho fa un organisme humà. En el fons els desastres provenen de la gran dissemblança que hi ha entre el sistema actual i la realitat. Tot l’organisme humà és un exemple de com diverses àrees, per separat, cooperen entre si per mantenir la vida. D’altra banda, no li podem demanar a un ronyó que actuï com un fetge i a aquest com un cervell. No obstant, això és el que passa precisament en el tema polític-jurídic-social.
L’ésser humà és una entitat creadora. Tot objecte artificial existent, tot el que hi ha al nostre entorn a part de la natura, està fet per un ésser humà. Som creadors i generem objectes i sistemes complexos. Màquines (els nostres ordinadors són un bon exemple) que funcionen com nosaltres: a imatge nostra i semblança. Per què en el tema polític, jurídic, social i econòmic, no? Si no aprenem a ordenar-nos conforme a la realitat, si no entenem que hem d’aprendre del que es advers en el sistema, no podrem canviar de model i continuarem reproduint models malalts i nocius. Hem de conèixer-nos com a éssers humans i creure’ns les nostres capacitats com a entitats creadores, perquè el que creiem com a éssers humans sosté la nostra consciència.
El canvi, és possible des de la igualtat jurídica? Podríem de dir que no només, però també.
Separar per guanyar. Per què és necessària la igualtat en l’àmbit jurídic-polític? La resposta correcta a aquesta pregunta seria tot un detall. La resposta adequada implicaria que hauríem sabut actuar com una humanitat solidària que sap llegir els signes dels temps i actuar en conseqüència. No és, no serà fàcil. Mai ho ha estat. D’entrada qualsevol aproximació a la realitat actual ens porta a veure que estem davant d’un sistema mecanicista materialista, i les conseqüències de la seva aplicació a la societat a partir del darwinisme social, han generat interpretacions d’un ésser humà mecanitzat.
El salari d’un treballador és només mercaderia. El mateix treballador és mercaderia, sobretot -i sense cap pudor – (faltaría més) des que es va generar la seva transformació en “recurs humà”. Aquest és tot el seu valor: un recurs. I no només és aquest un dels seus handicaps. La nostra societat s’ha dividit en “classes” molt evidentment des del passat segle XX, això és precisament el que ha procurat el sistema. La qüestió és que una de les bases socials importants va ser la del proletariat. Però aquest proletariat amb consciència de classe, acaba pensant com un burgès, perquè això és el que li han venut les classes dominants que han instal·lat les seves idees autoritàries. Antigament era possible una lluita de classe que provenia del proletariat consistent en no deixar-se explotar. Posteriorment el “mercat” va enverinar la poma i l’aspiració era aburgesar-se, aspirar a ser “com ells”.
Ara és el temps de la por per no deixar de ser com ells. Com arribar a la necessària igualtat? Promovent un sistema net en el qual els jutges no són elegits pels polítics, sinó per la societat. Assegurar que la política pugui treballar al costat de l’àmbit jurídic, però sense barrejar-se. Que la independència judicial sigui una realitat. Que lo judicial pugui transformar lo social en benefici del que és essencialment humà. Cal considerar que el dret públic és la veritable esfera política. El dret públic ha d’estar en relació amb el que és purament humà, a les relacions entre éssers humans. És la política dedicada al que és humà i separada de l’economia que només hauria d’estar relacionada amb la producció, els serveis, la circulació i el consum de mercaderies.
L’economia ha d’estar separada de l’aparell jurídic. A més seria molt convenient la creació d’un òrgan superior independent, que tutelés la bona marxa de l’economia. Necessitem acondicionar la Constitució. Estem en un ordre social que ha nascut sota el domini de les classes dirigents, les quals han generat un sistema econòmic pervers que ha tancat -des si mateix- tot camí possible cap a un canvi. Aquest camí existeix i ha de ser obert. Si no hi ha altre remei caldrà trobar les forces que generen l’impuls, l’empenta per fer-ho, perquè “això” -com tots anem veient- “no pot seguir així”.
Els proletaris del món creuen haver obtingut una força fonamental en parlar de la seva “consciència de classe”, però el que realment hauria hagut de sostenir la seva ànima és la consciència de la seva dignitat humana, “consciència d’humanitat”. Aquesta consciència d’humanitat pot fer-nos veure que cal separar per vèncer inèrcies. No pot ser que, com fins ara, els circuits econòmics en els que només hauria moure’s el que és mercantil, (mercats i consum), circuli també la força del treball humana i els seus drets. En lo econòmic avui circulen mercaderies, el consum; circula la força del treball humà i circulen els drets. Consum per treball i consum per drets. Només cal veure a Espanya com han quedat els drets dels treballadors després de la recent modificació en la legislació. Un estat constitucional amb fonament democràtic ha de tenir una base jurídica transparent que tingui a veure amb el que afecta totes les persones de la mateixa manera, de manera que els drets (fins i tot de propietat) no es converteixin mai en abusos (també de propietat).
De fet la propietat hauria de tendir al col·lectiu quan és sens dubte col·lectiu. Llavors podríem dir: la terra és de la comunitat, com passa -per exemple- a Groenlàndia. Només el que es fa sobre ella és particular i privat. Els impostos derivats de l’activitat realitzada en el que és col·lectiu, reverteixen sobre el col·lectiu. El municipi (els seus representants legals) només l’administren per al bé comú. En definitiva, una justícia coherent és aquella que és capaç de definir els límits entre allò privat i públic sense afectar la llibertat personal. No hi ha llibertat sense dret a ella i aquest dret és la justícia qui l’ha de donar. La Justícia és prèvia a la llibertat.
Alfons Vinyals Arnau. Juny 2012
