L’ÉSSER DE LES NOSTRES PLACES
Per a sorpresa d’uns i esperança d’uns altres en les places dels nostres pobles i ciutats s’assenten realitats a través de les persones, és clar encoratjades a cobrir i salvar aquests temps que aparentaven ser apocalíptics. Malgrat les amenaçadores prediccions dels endevins de torn, els carronyers anímics del Sistema, els contaminadors de les ànimes i els generadors d’obsessions i desesperances; el que roman, el que salva, el que es manté i ens manté a flotació, és el pòsit d’objectivitat i d’enteresa, que sempre batega al centre mateix del cor de l’ésser humà. La cega confiança que, malgrat tot, malgrat tots els terrors, hi ha un fil de continuïtat que garanteix la nostra identitat i que ens assegura ser i actuar com ho hem de fer, perquè això és precisament la font del Jo humà.
Gairebé imperceptiblement com sempre el temps, entitat tan necessària en una realitat tridimensional, flueix imparable en determinada direcció, però ara ho fa en un sentit favorable al gènere humà i en direcció diametralment oposada al sistema establert.
Encara que només sigui per la pròpia necessitat de la dialèctica de la realitat, les oportunitats per als representants del sistema es van reduint després d’una hegemonia que podria remuntar se als fenicis, potser uns tres mil anys.
Com tot en la naturalesa, després de l’expansió, indefectiblement ve la contracció. Després de la diàstole, la sístole. El que es va expressar de forma plena, un cop assolida la maduresa, s’inicia, inevitablement, la seva decrepitud i el seu desgast, i això exactament és el que succeeix en aquests moments amb el que estableixen les famílies oligàrquiques durant tants centenars d’anys. Els seus punts de suport per desplegar tot el mal exercit es descomponen, perquè la seva oportunitat ha passat i el temps diu que pertanyen al passat. La humanitat ja no necessita per més temps d’una rèmora que dificulti el seu desenvolupament. Ja hem après, no sabem encara si prou, del dolor, del desamor, l’odi, la venjança, o de la importància personal. Ja n’hi ha prou! Ja n’hi ha prou de passar només per la ignorància i patiment, d’estar en mans d’un sistema corrupte. Ara toca invertir-ho.
Ara, el que ens pertany per dret és la recuperació del nostre llegat humà, de la nostra naturalesa com a ciutadans d’aquest planeta. Les vel·leïtats del sistema ja han exercit el seu paper històric. L’ésser humà sap què és el que pot esperar dels seus cants de sirena i poc a poc, però amb fermesa i convicció, cada vegada més majoritàriament, ja ha fet la seva elecció i s’ha desinteressat de tals confusos avatars. Els pressupostos materialistes reduccionistes es van a anar fent cada vegada més insostenibles i menys sostenibles per cap experiència objectiva, i els seus adherents seran, cada vegada de forma més assenyalada, únicament els lacais del Sistema Establert.
Les condicions latents en la humanitat tendeixen, d’una forma imparable, a una globalització extensiva a tot el planeta, en la qual, determinats pressupòsits bàsics per a la convivència hauran d’arribar a ser acceptats eventualment com una realitat operativa, en funció de l’inevitable de la seva necessitat i de les seves coherències intrínseques.
Aquests pressupostos bàsics són:
- Tolerància interracial.
- Multiplicitat cultural.
- Distribució racional i generalitzada, sense bosses d’exclusió, de tots els béns i serveis.
- Gestió raonable de l’ecosistema.
- Establiment d’una forma de govern federatiu, que atorgui la màxima autonomia a les seves unitats integrants, de caràcter democràtic directe, no delegable, interactuant i responsable en tot moment dels resultats de la seva gestió.
Tots aquests són valors universalment acceptats pel gènere humà. La immensa majoria de les persones els reconeix com a veritables i adequats, i si no es posen en ús, és únicament perquè determinades minories s’oposen a això, amb un esforç antinatural, però que cada vegada se sosté d’una manera més artificial, perquè la majoria, encara que sigui d’una manera subconscient, sap en funció de quins criteris vol ser governada i gestionada.
Volem que es produeixi, per fi, l’anhelat retorn del pèndol dialèctic, de tal manera que els plantejaments que el sistema ha establert d’una manera totalment forçada i artificial, per subministrar un suport ideològic a totes les seves actuacions, i dels quals l’anomenat ‘Pensament Únic’ és la mostra més fragant, siguin reemplaçats per fi, pels criteris que tota la humanitat massivament reconeix i intuïtivament accepta com els únics factibles per garantir la seva continuïtat i supervivència.
CiC
