S’acosta un nou maig i probablement seguirem cap a una transició, una metamorfosi de la qual sorgirà com la natura a la primavera un nou brot de consciència que anirà deixant en ridícul algunes posicions de pre-catàstrofe, que des dels estaments oficials va semblar que s’estiguessin produint vers als moviments ciutadans que van sorgir del maig espanyol. Que no va ser només espanyol, va ser universal; transcendint allò patriòtic per instal·lar-se en el que és purament humà, superant els “ismes”, es a dir: els clàssics patriotismes, nacionalismes, centralismes i un llarg etcètera aplicable.
Aquest maig va commoure el nostre sentiment cap a aquelles posicions ètiques que ens estimulen l’interès pel proïsme. Únicament ens queda desitjar que el període en què hagi de mantenir-se aquest esforç en transició no es dilati molt més del necessari. Encara que ja sabem lo llargues que poden ser algunes transicions. L’anomenada “transició” espanyola ( no se sap ben bé cap a on) encara continua transitant. Sobretot ara que els hereus de l’Espanya profunda es creuen que és seva i ens ho volen demostrar: Castigant Garzón un jutge valent i humiliant-lo en dates tan assenyalades com el 23F. Espanya, igual que el món, té els seus amos.
El sistema seguirà sent voraç. I tement que hagi de començar a desmantellar el seu “modus operandi” ho farà de manera estrident, premiant als seus executius d’alt nivell i acomiadant treballadors, enmig d’un mar indecent de beneficis, en una crisi de disseny dirigida a les capes socials més febles cap a les quals es dirigeixen unes mostres de poder que ratlla lo tenebrós. Probablement a Grècia el sistema s’està superant a si mateix.
Possiblement, estem assistint -en aquests moments de canvi històric- al principi de descomposició de les seves formes. Per tant, abans de la catàstrofe – la seva, que no la nostra – la que ells han instal·lat a tot el planeta, estan rapinyant els últims estris i alhora escampant por a dojo. Mentrestant, una nova humanitat es va instal·lar a les places dels pobles i ciutats un maig; que no va ser un maig qualsevol. Uns nous campaments de pau i esperança van anar prenent cos a partir de pressupostos que estan en harmonia amb el bé, la Veritat i la Bellesa, com aspiracions cap a un canvi global entre germans. Tenim aquest gran repte i aquest dret: el de experimentar-nos com éssers humans globalment. Cosa que no s’ha fet mai fins ara. I no és poca cosa.
Hi ha un factor, una lògica molt determinant que ens dóna suport i que no hauríem de passar per alt, i que és el següent: La humanitat travessa una catàstrofe quan en pot aprendre alguna cosa. No és una posició submisa, és una regla, una llei que-a poc a poc-anem aprenent i que s’integra també en la naturalesa. En tot el que és viu. I en el fons, tot és viu. “Tot està il·luminat”.
I alguna cosa haurem après en tants anys de foscor sotmesos al sistema. En els anys quaranta del passat segle, en una paret de la ciutat del Ferrol havia una pintada que en aquells temps devia ser l’única pintada (legal) existent a la ciutat davant d’una dependència de la comandància de marina que deia: “El que mana més sap més. I sempre té raó “. Aquest-afortunadament-no és el cas en l’actualitat, encara que la filosofia que la va inspirar persisteix oculta y calculadora en el sí de les mateixes famílies.
Amb tot el patiment experimentat al llarg del segle XX, i amb els esforços ben intencionats que s’han dut a terme a nivell cultural i social, ja des de començaments del segle passat, però més determinant a partir dels anys 60, que es va continuar posteriorment amb els treballs de voluntariat a les ONG i una certa voluntat de servei cap al proïsme sofrent. La immensa majoria del gènere humà ha desenvolupat una determinada sensibilització cap a una sèrie de valors ètics generals, conforme als quals sap que hauria de ser orientada i conduïda . Valors que són tan acceptats i d’una forma tan indiscutible, que cap polític ni persona pública (home o dona) s’atreviria a oposar-se frontalment a ells, perquè es suscitaria l’animadversió de la gent en contra.
Aquests són els valors que la humanitat reconeix com a irrenunciables i que es mantenen distanciats de la pràctica únicament perquè no els interessen als grups de poder. Però la humanitat, com a tal, comença a tenir prou ben apresa aquesta lliçó, i si no es condueix d’acord a aquests paràmetres, no és per cap altre motiu més que per què no se li tolera físicament. Esta provisionalment segrestada pels representants dels poders fàctics, i ocults moltes vegades a la seva percepció, la majoria de vegades obnubilada pel bombardeig de mitges veritats, extraordinàriament perilloses per a la moral atès que – com a tals – són mentides disfressades de veritat. Ja se sap allò de que, repetint infinites vegades una mentida s’acabarà prenent per una veritat. Però en aquests moments històrics quan la consciència cada vegada més afortunadament s’apodera de nosaltres, ara, com diu la dita popular: “no cola”.
Això és precisament el que diferencia aquest d’altres moments històrics previs de dificultat. En l’actualitat, la humanitat com a globalitat si sap com hauria conduir-se, encara que no tingui encara instruments pràctics, però sí els primers indicis de valor per convertir les seves aspiracions en una forma visible organitzada.
En el present, la humanitat està aprenent a diferenciar el que està bé del que està malament, i més exactament el que és el bé comú i el que és representatiu del mal; i a exigir una gestió dels seus destins quotidians que concordi amb els interessos de la majoria. Aquest objectiu, en termes generals, es troba virtual o potencialment estès, ja que és únicament una minoria, comparativament molt reduïda, la qual ha renunciat a exercir la seva capacitat de discriminació ètica, a canvi d’una sèrie de beneficis materials.
La resta, sap prou bé com haurien de fer-se les coses, i ho manifesta sempre que se li dóna una oportunitat d’expressar, com passa ara mateix. Encara que també sap que els actuals polítics i governants – als que no atorga cap credibilitat – mai procediran d’acord a aquests criteris. I per tant és el moment de buscar nous líders o grups de lideratge allà on siguin, que n’hi ha.
En el present, el problema fonamental no rau en la humanitat en si mateixa, sinó en qui controla el seu desenvolupament a tot el món. Encara que ells saben que el seu temps ha arribat al final, no estan disposats a abandonar sense més les seves posicions de privilegi, des de les quals fan i desfan al seu lliure caprici.
Retallant mitjans en sanitat, ensenyament, cultura o l’amenaça de retirar els recursos físics, econòmics i instrumentals, a través dels quals l’individu comú aconsegueix els seus mitjans de subsistència mitjançant un treball, i la por d’un ordre més genèric, a les catàstrofes “naturals”, a les guerres, o, com recordaran -per posar un exemple molt conegut- el fantasmal ‘Efecte 2000’, que havia de suposar el final de la civilització tecnològica i el retorn sobtat a l’Edat de Pedra. Tots ells són recursos utilitzats pels amos del món per sembrar la incertesa i la desesperança en els cors dels homes i dones de tot el planeta. Són els seus assajos de manipulació.
En aquest ordre de coses, la humanitat ha estat, fins ara, artificialment retinguda per impossibilitar-li el seu proper pas evolutiu. Però aquesta situació ja no es pot dilatar gaire temps més. De la mateixa manera que ningú pot aturar la trajectòria dels planetes en les seves òrbites. Indefectiblement la humanitat ha de confrontar-se amb la situació cultural que correspon al seu present nivell anímic perquè, en aquest context adequat, aprengui a desenvolupar noves i més àmplies facultats de discriminació.
En la següent passa evolutiva, la humanitat ha d’aprendre a diferenciar, a discriminar i trobar el Bé tal com es presenta en la seva manifestació, el Bé més ampli, que s’expressa en multiplicitat de dimensions.
En conclusió, el que espera actualment la humanitat no és, de fet, cap nova revelació, que li descobreixi veritats essencials per al seu desenvolupament futur. La humanitat, normal i anímicament sana, coneix ja totes les veritats realment indispensables, i està oberta i predisposada a assajar formes de convivència assentades sobre aquestes veritats. El que realment espera la humanitat, és el desplaçament de totes les estructures del poder material, que són les que li impossibiliten portar a terme aquesta classe de convivència que ningú en el seu seny discuteix i que tothom accepta teòricament com l’ideal.
Afortunadament, Maig torna cada any, i ja està a la cantonada. Falten 75 dies, però Feliç maig Nou. Feliç despertar.
Documents CiC. cic.criteriiconsciencia@gmail.com
Alguns dels documents que elaborem a Criteri i Consciència són recopilacions de treballs i experiències que van tenir lloc en el passat, però que com a pressupostos bàsics i ètics entenem que gaudeixen d’una certa atemporalitat. Aquest tipus de documents són consensuats entre els socis de CiC. Per tant és la pròpia entitat qui els assumeix. Algunes d’aquestes reflexions del propi text ja es coïen – si se’ns permet l’expressió- en les experiències que van tenir lloc a Barcelona al voltant d’aquesta temàtica en els anys vuitanta, i en les vam pretendre donar viabilitat (sense èxit aparent) a una comunitat lliure basada en la llibertat, la igualtat i la fraternitat. Algunes experiències basades en l’ètica, al marge de considerar si han estat un èxit o no, i tenint en compte que l’èxit no ha de ser des d’aquest postulat, material; continuen tenint una vitalitat i actualitat que fan necessària la seva memòria per allò d’etern que batega en el seu cor, que és el nostre. I en memòria del que va ser bo, bell i veraç, cavalquem de nou.
Alfons Vinyals. Febrer 2012.
