Presentació

1 .- Introducció. 

La primera dècada del tercer mil·lenni està en situació d’haver-se convertit en un dels moments històrics més interessants per a la humanitat, i ha irromput en la nostra societat de forma contundent i aclaparadora.

En el nostre país i també a la resta d’Europa i el món occidental, una sèrie d’estralls heretats, ens van acuitant: la crisi financera, les inversemblants jornades laborals dels treballadors, la retallada de sous, el pla Bolonya, els plans de pensions privats, el possible copagament sanitari, la reforma laboral, la privatització dels serveis públics, el retard en l’edat de jubilació, la dictadura dels mercats, una pedagogia escolar dissenyada per al fracàs, escassos o esgotats valors morals i ètics, la irresponsabilitat dels causants de la crisi financera – que no passaran comptes amb la justícia – la corrupció política, la desencisadora resposta política i judicial cap a les víctimes del franquisme a Espanya, l’abandonament de les arts i la cultura, una humanitat condicionada pels mitjans de comunicació que-habitualment-són autèntics “formadors d’opinions”, i, en l’aspecte més internacional, les guerres fetes a mida d’interessos particulars, la fam i les malalties al tercer món i l’economia en mans de els cartells econòmics mundials: els amos del món.

En conjunt, ha estat un sacsejada formidable per estimular la consciència. Són fets que posen de manifest, no una crisi financera i econòmica només, sinó també una crisi de valors: de coneixement, de confiança, d’ètica, de rigor polític i de desorientació espiritual.

L’ésser humà mínimament responsable es pregunta: Qui som? On Estem? Què fer?

Aquests fets -i els fets sempre són conseqüència d’alguna voluntat- produeixen en la nostra societat tot tipus de desafeccions. Un malestar profund que, cada vegada més, marca una distància més evident entre la societat civil i la vida política. La distància entre el ciutadà corrent, l’elit intel·lectual del país, i els polítics i els seus partits és cada vegada més evident. Cada vegada és més obvi per al ciutadà del carrer, i no és privilegi només de les elits pensants -perquè cada vegada l’ésser humà té més consciència- que el color polític no farà canviar l’estratègia polític-social general del país i s’intueix que la classe política és massa sovint dirigida per interessos de les corporacions econòmiques que dicten en tot moment quina és la conveniència del mercat, és a dir, la de les butxaques dels botxins financers. En definitiva la ciutadania, la societat civil, està al corrent de que certes pautes polítiques van a càrrec dels foscos representants del poder econòmic que envaeix de manera perniciosa totes les àrees socials sense pudor. El ciutadà ho sap. Sap més, de la manca de llibertat dels polítics, dels “seus” polítics, sense que compti el color.

Per tant, si els nostres polítics no són lliures i els parlamentaris no tenen llibertat de vot, i en conseqüència no poden votar en consciència sense rebre un càstig econòmic per la seva acció, vol dir que -en certa manera- estan sotmesos a un sistema poc transparent. Es percep des de les classes més modestes i treballadores que el país està venut als cercles de poder econòmics. Tots els escàndols polítics denunciats i publicats en els últims anys són un cúmul de despropòsits que només poden tenir cabuda en una societat que des d’amplis sectors socials adinerats donen força a una espiral antitètica devastadora. Per tant, les Lògies de poder són les que governen Espanya, Europa i per extensió la resta del món. És la situació global que pretén el famós “Nou ordre mundial” tan abanderat per Bush. No tenen llavors veu els representants polítics, i menys els ciutadans, que són els que haurien tenir-la.

M’agradaria (ens agradaria) que s’entengués que qui vulgui abordar els problemes que planteja la vida social de la nostra època pensant que és necessària una utopia, està errat. És el moment de les practicitats. Qui pensi que determinats pensaments o idees poden fer feliços els éssers humans fent-los “combregar amb rodes de molí” en els programes dels partits polítics, poden tenir una força persuasiva ponderable, però no entenen què significa la “qüestió social”.

Necessitem-per sobre de tot-ser pràctics. Necessitem una acció social i política que no apel·li a teories o dogmes socials, sinó directament l’ésser humà. Necessitem que les persones es trobin en un medi social adequat a la seva realitat, la realitat humana, i elles mateixes, si gaudeixen dels instruments adequats, diran com s’han d’organitzar. Hem de procurar uns mitjans de relació on la persona pugui desenvolupar-se amb totes les seves qualitats. Aquesta forma de pensar apel·la a éssers humans reals, no a teories abstractes o dogmes socials. Hem de generar ambients socials, econòmics, polítics, intel·lectuals i espirituals que tinguin el seu propi camp de conreu, on puguin ser expressats sense limitar manifestacions de llibertat, igualtat o fraternitat.

Els partits polítics avui estan en lo aparent i en l’absurd. Prometen en els seus programes electorals allò que no es podrà complir. Ells ho saben i la ciutadania també. I aquí entra en joc una complicitat malaltissa entre polítics i ciutadans basada en falsedats i mentides. Avui en dia a través dels mitjans de comunicació es pot manipular una notícia fins a fer passar una mentida per una veritat. Només cal coure-la a foc lent. Avui ens empassem amb facilitat notícies que fa només trenta anys enrere haurien estat indigeribles. Només cal veure quanta violència gratuïta circula pels “mass-media”. El que és més greu és que tots els actors socials ho saben i es retro-alimenten els uns als altres. Actuem en aquest “joc de la realitat”, en aquest miratge d’una realitat manipulada a voluntat, amb un cinisme impecable. Si més no, però, i com esperança, o com un oasi en el present, cada vegada és més factible que articles d’opinió amb certs continguts morals i ètics vagin tenint cabuda i tinguin sortida, massa sovint amb comptagotes, tant en els mitjans habituals, i especialment a Internet.

I els que fem (o volem fer) una aposta real per la consciència ens preguntem: ¿És imaginable que en el caos actual de la vida social es pugui donar una relació correcta entre ésser humà i ésser humà? I entre l’ésser humà i la natura, cap a una solució del greu problema social?

L’autèntic esperit humà ha estat desterrat de la vida social i s’ha convertit en una mera ideologia que no arrela a les dones i homes de la nostra societat civil. Potser la tragèdia -vista la situació actual- és que per recuperar el sentit de la vida, l’ésser humà haurà de trobar el camí amb la seva pròpia força interior. I no té al seu abast el full de ruta, perquè des del poder institucional se li ha negat. Mantenir ocults certs coneixements és també poder. I molt. Es manté conscientment a la ciutadania en una mena d’estat d’inconsciència flotant; ignorant a propòsit que l’època actual exigeix una aposta per la consciència personal i col·lectiva.

L’ànima conscient busca obrir-se pas enmig del caos i la corrupció. La humanitat té dret a trobar el fonament de la seva vida física, emocional i espiritual, i tard o d’hora ho farà. I els poders fàctics ho saben, perquè ells són els que manipulen la realitat amb tota impunitat en un escenari d’abast internacional que envaeix totes les esferes possibles: l’educació, les arts, la política, l’economia, les rendes del treball, l’oci , els mercats, les religions … Totes les representacions de manifestació de la vida social.

Si no ens donem pautes i formes de relació que ens permetin assolir cada vegada més consciència, no aconseguirem que la humanitat -com a conjunt- deixi enrere models obsolets i faci una veritable aposta per conduir els seus objectius cap al Bé, la Veritat i la Bellesa. Ningú ha dit que sigui fàcil aconseguir-ho, especialment, en un ambient hostil. No és cert el que proposen algunes filosofies que volen presentar a l’home com un llop per a l’home. Aquesta és -si més no- una de les tantes estratègies de màrqueting del sistema.

La realitat del dia a dia, però, té una esperança cada vegada més evident. I l’esperança, no ho oblidem, és una forma d’amor: creure en l’altre. És l’altruisme que lluita per imposar davant l’egoisme que és vençut contínuament per l’anomenat “tercer sector”. Tot i que, des de la mateixa Europa i les seves lleis, l’altruisme rep cada vegada més hostilitat a través–per exemple- del afavoriment del sector mercantil, davant aquestes propostes generoses cap al proïsme que prenen la seva força d’un sentiment que es converteix en efectiu mitjançant el treball dirigit al sector de la humanitat més necessitat.

A la vista dels esdeveniments actuals, la creació d’una vida social ètica és únicament possible en una comunitat formada correctament. Ens hem de convertir en autèntics pensadors socials i reflexionar sobretot en com s’hauria d’establir un ordre social, que ajudi a homes i dones a treballar junts totalment en la tasca de fundar una vida social sobre la base d’una experiència comunitària correcta i efectiva. És a dir, el pol oposat al pretès “Nou Ordre Mundial“. Davant d’aquest hem de generar un nou criteri, una nova consciència. El “Nou Ordre Social”.

La comunitat correcta és aquella que disposa dels seus béns de forma harmònica. És la que disposa dels àmbits socials adequats perquè les persones trobin les eines adequades i el camp social abonat per desplegar allò que porten com a éssers humans, com llavor, per compartir i donar a altres éssers humans de la seva comunitat i el món.

Hem de mantenir el convenciment que homes i dones lliures trobaran, unificant sectors diversos -que ja ho intenten pel seu compte- des de l’economia, la circulació de béns, els serveis, l’agricultura, l’ensenyament, les arts, la vida cultural i espiritual, una sortida digna. Però sens dubte, treballant junts. Posant atenció als signes i a l’Esperit del Temps per guarir una societat tocada en els seus elements més dignes.

 2. La societat civil i la importància de la seva organització. Anàlisi de la situació actual i alternatives: Economia, jurisprudència, política i cultura. 

La societat civil actual es manifesta en paràmetres envoltats d’aspectes històricament valorats com eficaços en la teoria, però no tant en la pràctica. Hi ha aspectes en els quals la realitat social es mou de forma precària, possiblement per una aplicació inadequada a les seves necessitats reals i les filosofies materialistes que les governen. Tant en economia, política, ensenyament i treball, per nomenar només les més significatives, les estratègies aplicades no donen el resultat desitjat. Ni des de les propostes conservadores, ni des de les propostes socialistes. De fet cada vegada més els dos extrems -només aparents sobre el paper- s’acosten i proposen una barreja de conceptes que donen per resultat l’actual caos en totes les àrees de la vida. És difícil distingir matisos dins de les pròpies propostes polítiques i socials. Algunes d’elles són romanents ideològics i de costums que arrelen en una cultura medieval. Les altres, més recents, arrenquen de la revolució francesa. Les màximes de Llibertat, Igualtat i Fraternitat proclamades no han arrelat en la societat per falta de fertilitat social, i els partits suposadament socialistes han fet un ús precari i desfasat, aplicant cada principi allà on no correspon. Lo dramàtic és que s’ha fet a consciència i amb una voluntat mil·limètrica. No hi ha errors en política. Res és casual en política. Recordeu les paraules de F. D. Roosevelt?: “Res succeeix per casualitat en política! I quan un esdeveniment es produeix, podem estar segurs que va ser planificat. Només cal afegir que tots els esdeveniments del nostre temps estan polititzats completament”. 

Si fins ara la societat no ha evolucionat d’acord amb aquestes premisses de llibertat, igualtat i fraternitat no és perquè que aquestes propostes no siguin vàlides, sinó perquè la seva aplicació ha estat abominable. És fàcil entendre que, si s’apliquen els conceptes de justícia o germanor, en les àrees equivocades, els resultats seran indefectiblement desastrosos. L’anarquia -sorprenentment en una societat bàsicament conservadora i materialista- és la forma actual de relació entre aquesta tríada de conceptes.

Quines aplicacions d’aquests tres factors determinants s’han produït i en quins sectors s’han aplicat fins ara?

La llibertat s’ha aplicat al mercat i a l’economia amb els resultats de tots coneguts. La fraternitat no té aplicació pràctica en una societat de consum egoista i materialista. La igualtat no és possible amb una justícia limitada i excloent per causes socials, de conveniència política, de raça o religió. Per contra, el concepte de llibertat com a principi bàsic, és la que ha de regir la vida cultural i espiritual. La igualtat hauria de ser el pilar bàsic de l’àmbit jurídic i legal, i la fraternitat el suport imprescindible per a l’activitat econòmica.

Al nostre país, i per extensió -en termes semblants, encara que potser més significativament a Europa, alguns d’aquests aspectes han anat integrant-se en els àmbits que coneixem com alternatius. Una humanització del sistema econòmic s’ha fet patent i és present en la banca ètica o cooperatives de crèdit, ja establertes al nostre país amb resultats apreciables i amb aspectes clars de consolidació, així com l’aplicació en el sector empresarial de propostes en les quals la presa de decisions no ho són tant per qüestions de negoci i benefici, sinó que la versió egoista del tema econòmic queda supeditada al benestar del treballador i l’empresari. És a dir, en aquestes empreses, l’ésser humà és més important que els diners. A l’àrea de l’ensenyament es fan esforços, però massa aïllats i són poc coneguts.

Què significa a grans trets aquesta aplicació ordenada dels tres principis esmentats?

L’aplicació correcta i ètica d’aquesta autèntica triformació social: En l’àmbit de l’educació, significa desenvolupar en el nen les bases per a un pensament clar i precís que tendeixi a la llibertat, sentiments autèntics que respectin als altres en un marc d’igualtat de drets i obligacions i una voluntat vigorosa capaç de sostenir i sustentar responsablement la fraternitat en la vida econòmica del futur, si així ho triés.

Segons aquest model, es tracta de promoure: La llibertat en l’àmbit del pensament. A través del seu psiquisme, cada individu ha de poder desenvolupar la seva originalitat en l’esfera cultural i espiritual. Llibertat de l’educació no cenyida al patró de l’Estat, afavorint la creació personal.

La igualtat en les relacions entre persones i institucions. Cada home i cada dona estan sotmesos a les mateixes lleis per naixement, vida i mort. I en l’esfera política – jurídica ens corresponen els mateixos drets i deures per a tothom. La fraternitat en el dia a dia, en el món físic (tots som habitants de la Terra) i l’esfera econòmica és el lloc competent per a la seva aplicació.

Hem conegut a la nostra societat la llibertat aplicada a l’economia i com a conseqüència i amb les conseqüències, del capitalisme, amb autèntics estralls en el capitalisme salvatge. I una pretesa igualtat a l’economia segons s’expressava a través del comunisme. Però ara, moment especialment específic per desenvolupar la consciència, és el temps de situar la fraternitat en l’economia. Aquestes tres grans esferes d’activitat social, aplicades de forma correcta, queden explicades a grans trets de la manera següent:

A l’esfera de l’economia li correspon la producció, circulació i consum dels béns i serveis. Engloba tots els productes de la natura o de la producció humana. A l’esfera del dret i de la política li és pertinent l’elaboració i seguiment de les regles (lleis) que permeten la vida en societat. Engloba les relacions entre persones, institucions i organitzacions. L’esfera espiritual i cultural en el sentit ampli del terme: l’espiritual, la cultura, el tema social, l’ecologia, allò que és d’àmbit pròpiament humà; allò que està aïllat en cada individualitat i ha de ser incorporat a l’organisme social. El que l’ésser humà ofereix al món, als seus congèneres, al seu proïsme. Una societat sana -o un organisme social sa- funciona saludablement quan els tres poders són autònoms i al mateix temps hi ha una col·laboració respectuosa entre ells i respectuosa en nom d’aconseguir el bé comú.

El resultat de la situació actual política i econòmica és la preponderància gairebé absoluta del factor econòmic sobre les altres dues. No és només una crisi econòmica, és una crisi de valors en tots els ordres. Per tant una situació patològica que cal revertir.

Un element fonamental a destacar en aquest moment, ja què és l’únic bressol possible per acollir aquests aspectes que necessiten ser abordats d’aquesta altra manera i no com s’ha fet fins ara, és la societat civil. És a aquesta societat civil, que és un dels tres grans poders generats en la societat al costat del mercat i de l’Estat, que cal que desperti. Que prengui consciència. Com a societat civil tenim dret a saber i a conèixer, i hem d’aspirar al coneixement perquè coneixement és, sense dubtes, poder. I la societat del coneixement és la que ha de prendre les regnes. Hem de tenir confiança en què, a poc a poc, anirem tenint capacitat per comprendre aquesta complexa realitat, comprendre els esdeveniments i trobar l’orientació adequada.

L’ésser humà ha anat desplegant al llarg de la història qualitats particulars, però si alguna ha de prendre notorietat en aquest moment és precisament la consciència. Aquesta presa de consciència és la que ens conduirà a executar unes regles del joc, en aquest “Joc de la Realitat” en el qual estem immersos, que siguin les adequades perquè cadascú es reconegui a si mateix com un ésser Lliure, Racional i Autònom.

3. Societat civil, La revolució pendent del coneixement: El proïsme davant l’egoisme.

No és possible, amb els instruments culturals actuals proporcionats pel sistema, aconseguir la llibertat necessària que precisa una persona del segle XXI per desenvolupar marges suficients de Coneixement i Cultura.

Coneixement i Cultura amb majúscules, no aprenentatges materialistes que són excloents de les altres estructures energètiques i anímiques que conformen un ésser humà en la seva estructura subtil. Un coneixement i cultura adequats haurien de situar les persones des de les escoles més bàsiques d’aprenentatge, en unes condicions morals i ètiques suficients com perquè es poguessin posicionar com a ciutadans de forma lliure i completa al costat de les forces d’evolució, treballant al mateix temps en la construcció del seu propi caràcter. Aquest estil de cultura i aprenentatge ajuda l’ésser humà a conrear les qualitats de les que no disposa i això l’ajudaria a controlar la seva personalitat, tan nefasta quan els aspectes “ombra” es manifesten descontroladament i són factor de violència: domèstica, juvenil, infantil o d’altres com la viària, amb les nefastes conseqüències que tots coneixem. Tenim fracàs escolar i educatiu perquè el sistema dissenya formes d’educació que ho fan possible.

No podem consentir més la cultura del llop. I l’única opció és la revolucionària en el seu aspecte menys violent i més efectiu. És a dir: La cultural. I per tant, la revolució del coneixement i la consciència. S’ha de donar cognició del comportament de la realitat i fer-ho extensiu a les capes socials més necessitades, que són també les més desfavorides i les que no estan conformes amb l’ordre establert. Les que aspiren a una transformació i millora de les condicions en què es veu immersa la majoria de la humanitat, tenint en compte que els recursos de la seva supervivència i el resultat del seu treball és usufructuat per una minoria de poderosos que concentren la pràctica totalitat dels recursos mundials en títols de la seva propietat i en els seus comptes corrents.

Els poderosos -materialment parlant- es posicionen en estrats superiors, i són un tipus d’individus, evidentment de castes súper-conservadores, que, comprensiblement, aspiren a conservar el benestar material de què gaudeixen, el qual pretenen incrementar per tots els mitjans, i gairebé sempre a qualsevol preu. Saben perfectament, que el seu benestar creix en la mateixa proporció i seqüència en la qual decreix el de la immensa majoria del gènere humà, ja que, conforme als seus postulats, de la inventada, per i per a ells, ‘Ciència Econòmica’, els recursos del planeta són estrictes i limitats, i per tant, com més acumulin ells, menys queden per a la resta. Són els Liberals, Neoliberals, i Ultraliberals de tota mena i condició, els creadors del moviment “Tea Party” de Sarah Palin als Estats Units; elogiada recentment per Esperanza Aguirre o Berlusconi.

Si més no, aquesta tendència generalitzada està sent contrarestada per un creixent nombre de persones o entitats que opten per l’anomenat “model dels Creatius Culturals”. Terme encunyat per Paul H. Ray que els descriu com a oposats a l’hedonisme, materialisme i cinisme, aspectes generalment associats a la globalització elitista. No estan obsessionats per guanyar diners. Tendeixen a demostrar les seves paraules amb fets, la majoria participen en activitats de voluntariat. Estan profundament en sintonia amb temes d’àmbit global i estan darrere de tot el moviment generat cap a les inversions en el desenvolupament sostenible, les tecnologies respectuoses amb el medi ambient, el consum sostenible i l’eco-turisme. Han influït en moltes empreses per reinventar els seus productes cap a mercats més ecològics. El seu estil de vida ha alterat radicalment el contingut ofert per la publicitat. Promouen la democràcia directa, que és avui el valor dominant en una escena política ideal. Són els que estan darrere de l’emergència de la societat civil global, la qual comença a canviar, a poc a poc, el comportament de les companyies transnacionals i els governs.

En definitiva: Necessitem l’establiment d’un sistema de govern local i global que, per primera vegada, tingués un reconeixement efectiu de la dignitat de l’ésser humà i de la vida que l’envolta. Totes aquestes formes de relació social innovadores giren la cara al sistema establert, sí; però donen vida als sistemes de relació que la humanitat necessita en aquest moment i això si és una aproximació al proïsme i a les seves necessitats, amb ètica i correcció política.

Em complau des d’aquestes idees bàsiques presentar i compartir aquest moviment particular que proposem i que sorgeix des de nosaltres, des d’una part de la societat civil, que esta fatigada però capaç de ressorgir de les seves cendres: CRITERI I CONSCIÈNCIA, que sí que pretén un projecte digne de país i de societat. Una nova forma d’economia fraternal per superar la crisi amb treball i ocupació conscienciada i ponderada en tots els àmbits de la pròpia relació laboral i al mateix temps social. Una societat civil que coneix la seva importància cabdal per assolir per a tots els éssers vius -no només els humans- i la natura, un benestar i qualitat de vida material i espiritual dignes i equitatius, i una absoluta solidaritat amb el medi ambient i un territori sostenible.

Alfons Vinyals i Arnau

Novembre 2010