Quan es compleix un any d’alguna cosa diem que estem d’aniversari. A CiC estem de “semestràri”. En una època de l’any a la que predomina (a la Península Ibèrica, és clar) el tema vacacional, aquest agostar-se fins a la medul·la tot i la crisi, a CiC fa sis mesos que vam decidir posar en marxa un procés web. Vam decidir “estar en el món”.
Aquests dies doncs, complim sis mesos de vida a la xarxa. En tot aquest temps hem aportat força documentació. No obstant això, no ha estat possible mantenir el ritme desitjablement freqüent que se suposa que necessita el model ideal per a aquests menesters, és a dir, que cal “penjar alguna cosa” cada quinze dies per “mantenir l’atenció del món” sobre nosaltres. No ha estat així, perquè -entre altres coses – la inspiració sorgeix quan a ella li dóna la gana (faltaria més) i perquè no és fàcil convertir-se en redactor de determinats pensaments en la línia de Criteri i Consciència. En el fons cal revelar se gairebé com un periodista especialitzat en la nostra filosofia i manera d’entendre.
De tota manera, i tot i no escriure per cada quinze dies, s’ha produït un flux de visites proper a les sis-centes entrades mensuals. Això vol dir que hem merescut l’atenció d’alguna persona (i això és del més interessant) en el món, unes sis-centes vegades al mes. Cada setmana unes cent cinquanta vegades. Cada dia 21 entrades.
És molt agraït saber que se’ns llegeix a 25 països. Per descomptat a Catalunya i Espanya, però també a Argentina, Estats Units, Guatemala, Xile, Alemanya, Colòmbia, Regne Unit, Mèxic, Israel, Itàlia, Suïssa, Veneçuela, Bolívia, Costa Rica, Perú, Paraguai, Irlanda, Nicaragua, la Federació Russa, Suècia, França, Holanda, Romania i Andorra. En tots ells hi va haver algú, alguns, o potser molts, la majoria anònims, que van estar seguint, esperant nou material i continuant la relació. Perquè tenim una relació. I a tots ells, a totes elles, en definitiva a totes i tots vosaltres, us correspon el mèrit. A nosaltres donar-vos les gràcies per ser-hi.
No és una pàgina web puntera. És una pàgina per a la Consciència. Per a alguns no serà remarcable ser 600. Però per parar als Perses els Grecs van tenir prou amb 300. Ni un més, ni un menys. Està bé que l’esforç d’uns pugui revertir sobre la comunitat.
La comunitat, el comunal, es produeix quan un grup determinat de persones sintonitza al voltant d’un tema específic i ho impregna amb el seu sentiment. En el fons tenim aquesta naturalesa “incorporada de sèrie”. Tenim tendència a autoregular-nos els uns als altres i els uns amb els altres. Només estant a una distància d’uns quatre metres és factible que dos cors sincronitzen el seu ritme, només és qüestió de temps.
Quan un grup de persones pensa i sent en la mateixa sintonia, es produeix una ostentació comunal.
En algun lloc del teixit energètic que envolta el planeta es produeix la comunió i això genera una germanor entre els participants. Ho sàpiguen o no. I de fet és un acte inconscient. Només quan entra en escena el tercer factor, la voluntat, és quan pot posar-se en la consciència. No obstant això, està seria la part de l’art de la relació, perquè en els actes, en els fets, també sorgeixen les contraparts fosques. Els aspectes ombra que tan difícils són de sortejar i tant enfrontament generen entre congèneres.
Estem a les portes de la revisió del concepte de realitat. A voltes, com aquell que diu donant-li “un bull més” al tema comunitari, al comunal, al que representa compartir, és interessant observar que el que fem en aquest sentit es juga en el terreny de la voluntat, del compromís, de els fets. Els fets són el que un posa al món. La voluntat és fonamental en tota relació. Si volem fer un bé o no. Si volem compartir o no. Si volem comprometre’ns o no. Si hi ets o no.
Per això és tan important quan es coneix un altre ésser humà saber quina és la seva voluntat. El que pensa pot ser extraordinàriament formidable, el que sent respetabilíssim, però el que compta és el que vol, quina és la seva voluntat. En el terreny social és el que passa tan sovint en l’estratègia de màrqueting polític. Des dels partits ens expliquen el que pensen, el que senten. Però mai el que volen. Realment el que volen. Això ja es va veient sobre la marxa. I en cas de governar, gairebé sempre irremeiablement.
Al final, a nivell comunal, tot es redueix al que un posa. Uns més: Els compromesos. Altres menys: Els participatius. Per això allò que uns pocs són suficients (diuen els optimistes) per canvies les coses, perquè els altres el seguiran, és “sintonitzen”.
Com m’explicava un amic, ve a ser com la relació que tenen en el seu esmorzar favorit dels diumenges el “bacon” amb els ous ferrats. El porc ho posa tot, es compromet. Estar al plat li ha costat la vida. La gallina només l’acompanya. Ella ha posat els ous.
Lo comunitari i el municipalisme comunal és una cosa que ve de lluny a la península. Tot i que ara alguns ho presumeixin, ja hi van haver abans altres “M15”, probablement pels mateixos motius ètics que els actuals. I és que les circumstàncies globals han canviat poc. Només cal recordar els fets esdevinguts a Castella entre 1520 i 1522 en què les comunitats sorgides de la unió de viles i ciutats castellanes van reaccionar contra les pretensions absolutistes de la monarquia, alçant-se en defensa i suport de les llibertats municipals. D’alguna manera la solidaritat entre el poble va generar una mena de “15M” de l’època, però sense el perfil pacifista que defineix l’actual.
Els indignats de 1520, més colèrics i menys flemàtics, van arribar a la revolta i l’enfrontament. Quan aixecaven les mans no ho feien per agitar-les, sinó per fer-les caure amb força. I en això hi posaven la vida. No cal dir que els líders revoltats van ser “ajusticiats” per haver-se aixecat en armes contra Carlos (el primer). I aquest era dels que tenia mala lluna, així que en Juan Bravo i Juan de Padilla dels líders del 15M de llavors varen ser degollats. L’execució va tenir lloc a Villalar el 24 d’abril de 1521. Villalar “de los comuneros”, per cert, prop de Tordesillas, que va ser on és lliurar la batalla del mateix nom.
No és d’ara, com es pot comprovar, que la història es repeteix, que hi ha un enfrontament etern i constant entre el bo i dolent, l’ètic i el antiestètic. Posar coses en el món -quan es pretén fer-ho bé- comporta una sorprenent dificultat afegida, i és que la facilitat amb què el Mal campa per aquest món al seu aire és norma. Tot sembla fet a la seva mida.
No obstant això, místics de totes les èpoques i físics experts en física quàntica, expliquen que aquest món és aparent, que la matèria no existeix. Sembla llavors que els resultats en el món físic no han d’estar necessàriament en concordança amb els que es manifesten en altres nivells de la realitat. De fet els humans ja sabem per experiència que aquí, en el món físic, fins i tot els déus vénen a aprendre a patir. És aquí -en el pla físic- on ens hem de guanyar el “pa” i és on un voldria veure reflectits els resultats, però el temps és el que mana i el que les generacions d’avui creen, el que engendren, només tindrà la manifestació dels fruits suposadament en el futur.
Per bé i per mal. En tot això el Mal és part important del pla, i sempre té pista, com el dret de cuixa del qual gaudien els senyors feudals. Comunitari versus absolutisme. Ha canviat alguna cosa en gairebé 492 anys? Haurien ara -tal com pretenien els nostres avantpassats- enfortir l’opció de pobles i ciutats independents, autònomes i autosuficients? Possiblement aquest podria ser un camí. Per a què governs centrals o autonòmics? Per què no una Europa dels municipis?
De vegades es pot arribar a pensar que aquest món físic que ens ha tocat viure és un lloc de perdedors. De perdedors enfront del sistema, es digui Carles I o SCS (sistema capitalista salvatge). Pel que sembla, és des dels fenicis que la cosa hagi pogut quedar establerta. Amb la qual cosa els depredadors de la por humana tenen una llarga història i molta experiència en exercir-la. Gairebé sempre sobre els més febles. Al 1522 els comuners castellans havien estat una opció sòlida. Per això Carles I els va eliminar. I seguim a la grenya els mims de sempre contra els mateixos de sempre. De moment segueixen guanyat (aparentment) també els mims de sempre.
Però, si com vaig dir abans, els místics i els físics tenen raó – i la tenen – El món físic seria la màxima densificació de la matèria, és a dir, una mena d’infern. I ser el millor i el més destacat a l’infern a base de malifetes és molt poc mèrit.
D’on ve el tema comunitari, el fer les coses junts? En general l’interès per la formació de comunitats humanes s’hauria de donar per l’anhel de trobar-se amb altres éssers humans per compartir allò que a la societat actual no pot trobar-se … És la necessitat de descobrir alguna cosa nova al proïsme que ens pugui fer avançar com éssers humans. És com un assaig del que podria ser. D’alguna manera vivim una època en que els vincles socials canvien molt evidentment pel fet de tenir un estat de consciència desperta com mai abans s’havia manifestat.
L’ésser humà sempre ha format part d’algun tipus de comunitat, no és un invent nou això del tema comunitari, de fet quan es neix ja forma part d’una família, després d’una comunitat escolar, després professional, la classe social, i unions de qualsevol altre tipus. A lo comunitari resideix allò que l’individu aïllat no pot realitzar.
Ve d’antic. Els grups humans han evolucionat des de les ètnies o grups de raça a les comunitats de “classe”, des de la “alta” societat, l’aristocràcia, la classe burgesa o el proletariat i per altre els nacionalismes. No som, sense l’altre. Tanmateix, el que toca en aquest moment segueix sent el despertar d’un tipus de consciència que només pot produir de manera que el proïsme commou en la nostra ànima. El contacte amb l’ànima i l’esperit d’un altre ésser humà és el que ha d’obrar d’aquesta manera. És com un toc de gràcia, una crida. Aquest fet només es produeix perquè estem kármicamente relacionats i ens busquem els uns als altres per fer aquestes experiències. Antigament un podia “despertar” per la seva relació amb la natura.
En algunes cultures s’ha mantingut així, on les herbes han donat un nivell de consciència extraordinari. Ara aquesta consciència toca al tu a tu. El repte és arribar entre uns i altres a l’enteniment. Aquesta entesa al qual encara no arribem amb plena consciència en què un ésser humà desperta a un altre i a l’inrevés. Aquest és el camí del canvi. El camí més difícil perquè és el camí del desadoctrinament, del desfer-se de la mala educació, del això no es diu, això no es fa, això no es toca. Com deia Serrat en les seves cançons. Doncs caldrà desfer el caminat per dir, fer i tocar.
Llegint l’altre dia a Borja Vilaseca vaig trobar una frase del seu treball publicat al Dominical del País que explica bastant bé el problema de les inèrcies. Deia: “Com en general fugim de nosaltres mateixos, el més comú és trobar-se amb persones que no van enlloc”. Té tota la raó. Tenim tendència a ajuntar-nos, a formar comunitats també per la inutilitat. Així que ja saben …O canviem nosaltres o res canvia. Si volem podem, però em quedo amb una frase curta que també he llegit no recordo on: Si podem, fem. I jo diria que podem…
Alfons Vinyals
Agost 2012
Leave A Comment