El terme paradigma indica el concepte d’esquema formal d’organització, i ha de ser utilitzat com a sinònim de marc teòric o conjunt de teories. Bibliografia:
- L’aspecte intern de la qüestió social. (Rudolf Steiner-1919).
- Cap a una renovació social. (Rudolf Steiner-1919).
- Futur social. (Rudolf Steiner-1919).
- La ciència de l’esperit i el dilema social (Rudolf Steiner-1906).
Per a qui observa amb atenció els successos que estan esdevenint actualment en els països anomenats “occidentals”, molt particularment en els mediterranis, no passarà desapercebut un detall constatable com a denominador comú en tots ells. Es tracta dels primers indicis del que podria arribar a ser la decadència del que precisament va néixer en aquesta mateixa zona geogràfica: la democràcia. I no és que un no es consideri demòcrata, o que pensi que la democràcia ja no serveix com a llenguatge comú, vehicle de connexió entre éssers i països civilitzats. Molt al contrari, continua sent l’única forma humana i racional que pot posar d’acord a països i persones amb idiosincràsies molt diferents. Què és llavors el que està fallant tan estrepitosament? – Pot preguntar qualsevol. La resposta és elementalment senzilla per evident: estan fallant les persones. Aquells governants que s’aferren a interpretacions caduques i totalment allunyades de les necessitats que haurien de dirigir el pensar i el fer humà en l’actualitat. No hauríem d’oblidar mai que un correcte obrar en l’àmbit social, polític i econòmic, ha d’estar sempre precedit d’un correcte pensar. Un incorrecte obrar procedeix d’un pensar erroni, equivocat per tant en els seus fins, o el que seria encara pitjor, d’una absència de pensament. El nostre temps necessita de forma imperiosa – a les abundants i demolidores proves em remeto-, d’una concepció de la vida que tingui en compte les veritables fonts d’aquesta. Les teories que utilitzen gairebé tots els polítics actuals no tenen res a veure amb la vida, estan totalment allunyades d’ella. Són hipòtesis que com a màxim utilitzen un parell de variables: l’econòmica i la política. Però pràcticament mai tenen en compte a qui van dirigides, que són en última instància els receptors dels seus èxits o fracassos. Per poder copsar amb claredat com podem reconèixer un concepte correcte que afecta la vida quotidiana, posarem dos exemples. Una persona que ha dedicate molts anys de la seva vida a l’estudi i preparació per arribar a ser un bon enginyer. Si no s’ha preparat convenientment amb tots els mitjans al seu abast, investigant diverses formes i condicions per dur a terme la seva feina de la millor manera possible, és bastant probable que la seva preparació sigui inadequada per a la construcción de ponts, per posar un exemple. Succeirà llavors que la seva imperícia es manifestarà en arribar a la pràctica, ja que els ponts construïts sense tenir en compte totes les variables que els poden afectar (el terreny, l’aigua, els viatgers que el travessaran etc.), Poden arribar a esfondrar-se, convertint l’enginyer en un autèntic sapastre. Però, com podem detectar la manca d’una correcta preparació quan es comet en l’àmbit social i econòmic? Aquesta ens queda àmpliament demostrada en comprovar que els éssers humans afectats per ella pateixen. És evident que resulta més senzill advertir la relació entre un enginyer mica hàbil i l’enfonsament del seu pont, que entre el patiment i els corresponents actes barroers a nivell polític, perquè no estem acostumats (ningú ens ha ensenyat) a saber interpretar aquest tipus de actituds. Tanmateix, per a la nostra desgràcia i també per a la nostra il · lustració, ens ha tocat viure un temps on podrem observar les conseqüències d’aquest tipus de sapastres fins a la sacietat, en tot tipus de circumstàncies i condicions. Totes aquestes actituds incorrectes sorgeixen d’una actitud inadequada. Les teories polítiques, econòmiques i sobretot socials, que es creen en un còmode despatx, aïllat del que passa al carrer, “es deixen manejar bastant bé” I tot just oposen resistència. Però aquestes han de ser reemplaçades per unes altres que capacitin la intel · ligència de qui hagi de prendre aquestes delicades decisions, per jutjar imparcialment els efectes que puguin causar a la vida. Només llavors estaran facultats per dirigir la seva voluntat cap a la presa d’unes decisions que permetin i facilitin el benestar social per als ciutadans que els hagin autoritzat, amb els vots, l’adequada direcció del país. Finalment i per deixar clar quin tipus de persones estan dirigint el nostre país (i molts altres països), podem fer-nos una senzilla pregunta, la resposta probablement els deixarà en evidència. Quan no resisteix una
teoria la prova de la vida? Quan sorgeix del pensar que no està preparat per a entendre la vida. Exemples tenim en abundància al nostre voltant. Polítics que en època d’abundància malgasten; construeixen sense necessitat ni utilitat demostrable o encara molt pitjor, es lucren personalment, amb tot desvergonyiment i sense cap rubor dels diners públics. La nostra proposició és senzilla i alhora transformadora: reformar l’esquema que fins avui s’ha utilitzat, perquè que ja no serveix, de manera que els polítics es dediquin a la Política, sense envair ni retallar el terreny dels professionals de la Justícia i traspassant la responsabilitat del control dels diners públics a un nou Òrgan que no depengui dels polítics, amb uns professionals especialitzats en auditar anualment a qualsevol entitat que rebi diners públics i denunciar immediatament anta la Justícia qualsevol frau detectat. Per a això, la Justícia hauria de ser independent de la Política (sobretot dels polítics), dotada dels fons i instruments suficients per a la correcta i àgil tasca i sobretot no admetre en el seu si a ningú que vingui del món polític o mostri la seva relació amb ell. En l’àmbit Cultural / Social, descansa sobre la necessitat que els éssers humans cooperin superant les seves possibles diferències. La igualtat i una autèntica col · laboració entre tots, seria el seu fi últim. En l’àmbit econòmic hauria d’existir un òrgan de control sense cap relació amb la política, ni amb els polítics. Algú podria dir-nos que ja existeix (el Tribunal de Comptes). A això hauríem contestar que efectivament, aquest òrgan ha i la seva tasca és la de controlar els diners públics. El lamentable és que, els que dirigeixen el Tribunal, són antics polítics i elements afins als dos grans partits nacionals. El que la seva tasca no hagi donat els fruits que hagués de, denunciant el malbaratament en àmbits nacionals i locals, ens mostra que els delegats pels grans partits han fet “molt bé la seva feina”, tapant tots els pufos que ara van sortint a la llum gràcies a denúncies particulars, en lloc de qui haguessin fer-ho, per ser aquesta la seva exclusiva responsabilitat.
En resum i per acabar, es tractaria assignar al que es podria anomenar Estat, la responsabilitat d’administrar la Justícia que es deriva de la legislació proposada pels polítics en base al bé comú de la societat.
