Molt s’està parlant, i més se’n parlarà, en endavant, al nostre país sobre la situació a què ens ha abocat la crisi. En realitat gairebé hauríem d’estar agraïts a la sort (si hi creguéssim), per haver-nos donat aquesta estupenda oportunitat d’intentar canviar alguna cosa que se sostenia dempeus gràcies a que era contínuament apuntalat pels dirigents de l’Estat, particularment pels grans partits. La corrupció (la presumpta i la provada) de molts que van córrer a apuntar-se a la llista de candidats a dirigir-nos, des dels àmbits de la política nacional, autonòmica i local, ha esclatat esquitxant el país en la pitjor de les conjuntures econòmiques possibles. El deute de l’estat és actualment descomunal i, cap, entre els governs democràtics que hem tingut, s’ha preocupat (ni tan sols en moments de “vaques grasses”), d’intentar reduir-la en la mesura del possible, a uns límits més coherents i assequibles a una economia com la nostra. De fet, l’endeutament actual, hipoteca l’existència de diverses generacions. En general, un cop privatitzades gairebé totes les grans empreses públiques, la solució adoptada pels nostres governants, ha consistit bàsicament en vendre deute espanyol a l’interès que el mercat imposés en determinat moment. Bàsicament una fugida cap endavant, sense – si més no- assegurar-se per disposar del capital suficient per tornar el que ens han prestat, sense tornar a demanar més préstecs per atendre els compromisos adquirits. En algun moment, els ciutadans, hem hagut d’escoltar dels nostres “exemplars governants”, la crítica que “hem gastat per sobre de les nostres possibilitats”.
Com si fóssim tots uns irresponsables i ells unes bellíssimes persones. Però el temps, entre altres realitats, posa a cadascú al seu lloc i, ara, els que sí que estan donant la imatge d’autèntics irresponsables, són precisament molts d’ells. Però, ¿hi ha solució per a aquesta situació en què ens trobem?-Es preguntaran els ciutadans. Per descomptat que n’hi ha, però precisament la que ens proposen els nostres governants, és la de sempre: la fugida cap endavant. Res de nou, el de sempre, però lleugerament maquillat. El que no acaben d’entendre és que el caduc ha de deixar pas al nou. Però, què és el que és nou? -Preguntaran segurament-. El que és nou no és la redistribució del poder, ni canviar uns noms per uns altres en les llistes dels partits. Designar nous aspirants a polítics, és mantenir el mateix sistema que s’ha demostrat caduc i propens a la corrupció, sobretot en els països del sud d’Europa, on la consciència sembla ser bastant laxa. Els que pensin que això canviaria la realitat actual estan completament equivocats. Lamentablement, els nostres polítics no pensen una altra cosa diferent. Fent un enorme esforç proposen una política de transparència personal en arribar al càrrec, això sí, elaborant ells mateixos les normes que han de regir-la. Cap mesura externa, sigui legislativa o que afecti la vida econòmica, solucionarà de manera eficient els problemes dels ciutadans. El correcte seria una nova estructuració de l’organisme social. Aquest s’estructura de la mateixa manera que el natural. En l’organisme físic és el cap l’encarregada de l’activitat mental i no els pulmons o el sistema nerviós, per exemple. En l’organisme social també ha d’haver una divisió dels sistemes que el componen. Cap s’ha de fer càrrec de les funcions d’un altre, han de funcionar conjuntament, però respectant l’autonomia dels altres. Cada un ha de tenir una legislació i una administració pròpia. A més ha d’existir un intercanvi real entre les diferents àrees de l’organisme social.
No pot ser que, com passa actualment, que la vida política domini la econòmica o viceversa. Hem pogut constatar que la manca d’autonomia les ha portat a l’extrem de l’aniquilació. De la mateixa manera, el sistema econòmic d’un estat, perd seves forces vitals, la seva credibilitat i la seva sobirania al polititzar intentant dirigir una àrea que no és la seva. Hi ha d’haver una correcta observació de la realitat. Qui pensa en base a la realitat, no està interessat en ideals abstractes imposats per alguns programes polítics. Ni en fórmules complicades i d’inútil aplicació. L’esperit humà s’ha de manifestar en l’àmbit social, ha de ser capaç d’intervenir en la realitat, modificant-la. Ja hem pogut observar l’aparició, alguna incipient encara, de diferents col · lectius amb el punt de mira de la seva activitat a intentar donar solució a problemes concrets que no assumeixen els respectius governants (ONG, PLATAFORMES AFECTATS HIPOTECARIS, 15-M, CHANGE. ORG etc .). Cada vegada més persones comprendran que només un correcte coneixement de la qüestió social (de la qual tots formem part), és l’únic remei per reconduir el rumb que portem i evitar el desastre. L’organisme físic consta de tres àrees d’activitat diferenciades, però que col · laboren conjuntament, l’àrea del pensament, del sentiment i la voluntat. Juntes conformen el que coneixem com a ésser humà, actuant per separat només portarien a l’organisme al caos. De la mateixa manera, l’organisme social d’estar format per tres àrees que actuessin autònomament, però de forma coordinada entre ells. Només ens quedaria distribuir quines activitats humanes han de formar part de cada àrea del nou organisme social, comparant-les amb l’organisme físic humà i la finalitat per la qual haurien de ser dirigides. • ÀREA DEL PENSAMENT (LLIBERTAT). Correspondria a tot el relacionat amb l’educació, l’art, la ciència, la religió i alguns aspectes del dret privat i penal. ÀREA DEL SENTIMENT (IGUALTAT) Abastaria tot el relacionat amb la vida política i jurídica de l’ésser humà. ÀREA DE LA VOLUNTAT (FRATERNITAT / SOLIDARITAT) Aquesta àrea està constituïda per tot el que es refereixi a la relació d’home amb la vida econòmica. Per finalitzar, convindria assenyalar que un estat centralitzador i absorbent mai donarà solucions adequades als plantejaments que necessita el correcte desenvolupament de l’organisme social. Tampoc les possibilitaria un d’autònom i excloent.
